Salvador Espriu
La pell de brau (1960)
Si compres pa i et donen
guix repintat,
les dents, en rosegar-lo,
se’t trencaran.
El teu dolor fa riure
l’home que sap
l’indret de la farina
i el de la calç.
Et decandeixes mentre
vas engreixant
el lladre que venia
falsedats.
(X)
La terra, amb paranys de mil fines orelles,
ha captivat els ocells de les cançons de l’aire.
(XXX)
Vent que ha vingut de mar
xiscla presoner a les reixes dels canyars.
(XXXII)
no visquis més la mort
d'un repòs covard
arrisca't a salvar-te
del teu mal.
Navega les fortunes de la mar,
il·luminant-te de clarors de llamp.
(XLVII)
no visquis més la mort
d'un repòs covard
arrisca't a salvar-te
del teu mal.
Navega les fortunes de la mar,
il·luminant-te de clarors de llamp.
(XLVII)
I quan arribis a la porta de la teva nit,
en acabar el camí que no té retorn,
sàpigues dir tan sols: “Gràcies per haver viscut”.
(XLIX)
Mentre les cases de la nit
es tanquen, una a una,
i la foscor s’endinsa
cap a les deus
de l’alba,
els nostres ulls aprenen
dels més sensibles dits
de cec
a mirar i saber,
a comprendre
amb lent amor.
(LIV)
