per JOAN PAU INAREJOS
Nota: 8
El tema celta que recorre aquesta pel·lícula, com una cançó de bressol anafòrica, ens convida a visitar una geografia somiada i ambigua: Entre l’aquí i l’ara. Entre el nord i sud. Entre l’est i l’oest. Certament, acabes de veure ‘La cançó del mar’ i no saps ben bé on ets, si en una faula nòrdica o en una pel·lícula de Hayao Miyazaki.
Els ritmes calmosos de la natura, el viatge iniciàtic dels nens o l’onirisme marítim tracen un fil invisible entre dues cultures tan allunyades i arcaiques, tan riques en simbolismes, com la irlandesa i la nipona. L’animador Tomm Moore, que ja ens va enlluernar amb la fantasia medieval ‘The Secret of Kells’, sembla haver garbellat el millor i més profund de l’Atlàntic i el Pacífic, de l’Europa precristiana i i la filosofia sintoista, per fondre-ho en aquesta petita joia.
El naixement de Saoirse, una nena muda que no sap que és una selkie (dones-foca en el folclore cèltic), és el commovedor punt de partida d’una història potser més estàndard, no tan hermètica com ‘The Secret of Kells’, però tant o més fascinant en la seva textura visual, personalíssima i decididament analògica. L’estètica de Paul Klee i fins i tot de Marc Chagall impregnen els seus paisatges bidimensionals, entranyables, entre l’aquarel·la irisada i el recarregament geomètric, amb aquesta passió pels cercles, els arcs i cargolaments que ja despuntava en la faula monàstica de 2009.
Amb gran subtilesa, Moore es proposa explicar la vivència i superació del dol des dels ulls de la infantesa. És a dir, un punt de vista necessàriament màgic i transfigurador, on el pare sofrent pot ser un enorme penya-segat, i el vell mariner del poble, un druida de barbes infinites on cada cabell és una història del passat (i com el fil d’Ariadna, cal estirar-lo per descabdellar l’enigma).
El disseny dels personatges humans, potser massa esquemàtic i segons com, melindrós (de vegades sembla que estiguis veient ‘Heidi’), és la tímida pega que li podem posar, per posar-n’hi alguna, a la nova obra d’art de la factoria Moore. La pel·lícula, detallista i pacient com un llibre miniat, avança sense pressa i culmina en clímax final, extàtic i meravellós, els menys impressionables diran que carrincló, amb la cadència i la bellesa de la papallona que surt de la crisàlida. No sabem on som, però tant hi fa.
‘THE SONG OF THE SEA’, de TOMM MOORE
Més informació i crítiques de la pel·lícula a FILM AFFINITY
