Passió en quart creixent

Joan Pau Inarejos

Breu, concís i contundent. Així ha definit Perico Pastor el seu cartell per a la Passió d’Olesa del 2014. L’artista ha optat per una cara de Crist extraordinàriament esquemàtica, on el traç negre de la cabellera i la barba resol tota la composició, tan sols amb el contrapunt testimonial d’unes gotes de sang. Un rostre que si resulta immediatament reconeixible, és en bona part gràcies al Crist pintat per Velázquez fa més de 300 anys. Aquell messies que segons Unamuno “està sempre morint, sense acabar de morir mai” torna a demostrar, si li calia, que és una referència immortal. La blancor i serenitat de la figura, i sobretot l’enigmàtic floc de cabells caient sobre la cara estan tan impregnats a l’imaginari visual, que gairebé fan del pintor sevillà l'evangelista plàstic, el recreador canònic d'aquest instant solemne de la mort de Jesús. 

A diferència dels crucificats agònics i carregats de pathos que pintaven els seus coetanis barrocs, el Crist de Velázquez comunica una estranya calma. Una mena d'apagament silenciós. Aquesta instrospecció queda emmarcada per la postura del personatge, i segellada pel detall dels cabells lànguids que li tapen la meitat de la cara. Les llegendes diuen que aquesta mata de cabells va ser producte de la fúria del pintor, aïrat perquè no sabia com acabar la representació del rostre (pedaç d'urgència o hàbil truc barroc, qui ho sap). D'altres exegetes hi donen un sentit teològic: el rostre del salvador es fa fonedís, irrepresentable, en el moment del sacrifici.

Feliçment, cap explicació podrà dir l'última paraula sobre aquesta genial iconografia del rostre que s'eclipsa. La imatge sempre és superior a totes les seves interpretacions. Unamuno, el seu incansable glossador literari, l'encerta profundament quan compara el Crist de Velázquez amb la lluna. També aquest astre sol tenir mitja cara a les fosques, mentre l'altra meitat rep la llum del sol, el creador. Perpètuament moridora i entotsolada, la lluna no té la magnificència de la gran estrella diürna. Més aviat té la virtut de la humilitat: una bellesa que no enlluerna. Una solitud que es deixa contemplar.