Món impensable

UN RELAT DE Joan Pau Inarejos

5:00 de la matinada

Estic pensant? Sí, estic pensant. No hi ha cap dubte: sóc conscient de mi mateix. És curiós. Les últimes hores no han estat com un son reparador, ni tan sols com un desmai, ni tan sols com un malson. Simplement no he existit. Potser m’he mogut mecànicament, fins i tot he menjat, a casa hi ha un rastre d’algú, certament, però no era jo. És com si haguessin posat un robot en lloc de mi. És això, el que volen Ells? Intento atrapar tot el que penso, com si m’ho pogués emportar, com si ho pogués atresorar durant la propera apagada. Penso en viatges, en llum, en els meus pares, en la paraula llibertat. Torna a sonar l’alarma. Tinc por. Les temples em comencen a tremolar, com l’última vegada. Sembla que torn

8:15 del matí

Ja ha sortit el sol. He vist els veïns i juraria que estaven pensant, com jo. O poser sóc jo sol que penso? M’he escapat un moment i he parlat amb el senyor George del cinquè. Diu que sap de què va tota aquesta història. S’han detectat nivells de pensament desorbitats i Ells han decidit posar fi a aquest malbaratament sigui com sigui. Prou divagar, especular, reflexionar. Tot ha d’anar orientat a la producció i l’eficiència. “No ens deixen ni dormir, per evitar que ens poguem abstreure somiant”. Es toca les temples. “Aquí, aquí arriben les refumudes vibracions del dimoni. I ens desactiven. No sé com ho fan, però ho fan”. “Qui són Ells?”. Fa el començament d’una resposta, però l’insuportable brunzit torna a sonar i no puc ni m

3:30 de la tarda

Aquest cop han trigat moltes hores a aixecar el toc de queda. Miro cap a la finestra. El senyor George està recolzat, d’esquenes, observant. “Què passa?”. Em fa un gest perquè miri.  “Però no t’acostis molt, que no et descobreixein”. Al bell mig del carrer, un jove mira al seu voltant. Acaba de despertar, com nosaltres, o de reconnectar, o com diantre se n’hagi de dir d’això que està passant. S’adona que està lligat a un pal de la llum. No hi ha ningú més. Potser d’altres miren per la finestra com nosaltres. El senyor George i jo ho examinem tot febrilment, aprofitant la treva, no sabem quant durarà, no sabem quanta estona sabrem que som nosaltres. De cop, apareixen uns homes a banda i banda del carrer. Porten uniformes militars. Poc a poc, desenfunden una mena de cilindres, apunten a la víctima, i abans no pugui rompre un crit li etziben una foguerada blava i espurnejant. “Per què li fan això?”. “Ha pensat massa durant l’última treva. Excedir-se en els límits que marquen Ells és considerat com un acte de vandalisme”. “Però com poden saber-ho?”. “Fes-me cas, fill. Cada cop que despertis, concentra’t tant com puguis. Tot allò que facis, fes-ho amb la màxima economia de pensaments possible. No malgastis ni un sol bri de raonament perquè si no et vindr

6:40 del vespre

Ara. Torno a pensar. El senyor George ja no hi és. Se’l deuen haver emportat? No, no puc especular. Fa fred. Abans de tancar la finestra, miro el pobre desgraciat que continua inconscient, lligat de mans al pal i mig estès a terra. Encara fumeja un vapor blavós. Puc intentar no pensar en res.

No puc. Intento pensar únicament en aquesta habitació, exclusivament en aquest moment, però tot de coses possibles, desitjables o funestes, m’envaeixen el cervell com un estol de papallones. Passat i futur em visiten constantment com fantasmes. Aguanto la respiració, provo de fer veure que no hi sóc. Tot i així continuo pensant, torrencialment, promíscuament. Penso en la nova veïna. No, ara no. La del cadell. Truquen. Obro la porta i apareix, no la imatge evocada, no la fantasia ambigua, sinó la mateixa veïna en persona. I apareix el cadell també en persona, amb aquesta desbocada mania de mossegar-ho tot. “És molt petit, encara no està educat”.

Parlem del que està passant. Ella no sembla gaire angoixada. Es reclina sobre el sofà. “Saps què penso? (Sí, ara puc pensar). Que si hem de pensar menys, millor per nosaltres. No et sembla?”. M’alarma la seva despreocupació. Després intento entendre-la d’una altra manera. El gosset es despespera per cruspir-se el cantell del moble. Quants anys deu tenir, vint-i-cinc. M’hi fixo. Durant una bona estona ignoro els consells del senyor George i malgasto aproximadament un milió de pensaments superflus, però molt agradables. Ella tampoc fa cara d’estalviar-ne. Ens imagino a tots dos, fulminats pel raig blau.

Ja s’ha fet de nit. No sabem quant durarà el període de gràcia. Poso música per fer l’espera més passadora. Al cap i a la fi, prefereixo reviscolar enmig d’una bona melodia que amb un silenci somort i inquietant. “Te n’adones?”, segueix dissertant ella. “Ara el nostre cervell és com un telèfon amb la bateria justa. Només pots fer les trucades més importants, les necessàries. Doncs igual. Només podem tenir pensaments originals. Res de repetir-se. Pots fer-ho? Intenta-ho. Pensa alguna cosa totalment nova”. Li faig cas, em concentro en una única i revolucionària decisió, sento com el cos em desapareix i ni tan sols noto el gosset com em rosega obstinadament el turmell mentre m’acosto per fer-li un petó als llavis. “Segueix així”. I seg

12:05 de la nit

Ens estem mirant als ulls. No sabem si ha passat un minut o una setmana. El gosset encara fa un tiberi amb els meus pobres turmells, però està més endormiscat, més mandrós. Què hem fet? L’inconscient o l’instint han continuat operant per nosaltres? L’alarma proverbial ha impedit que ella em donés una bufetada o se n’anés? Per què m’ha dit “segueix així”? Sabia el que em disposava a fer? No, no puc fer tantes hipòtesis: gastaré tota la bateria. He de ser innocent com un nadó, habitar el buit com un místic. I tanmateix ella m’està mirant, i tenim tantes coses a dir-nos. Per primer cop sento el temps corrent com l’implacable compte enrere d’una bomba. Cada pensament més és un pensament menys, cada idea és una mort anticipada, sóc un arbre que va perdent fulles. No sé què pensar, i no és una frase feta sinó un dilema concret i radical.

“Hem d’intentar escapar”, dic decididament. “Com?”. “Hi ha d’haver alguna manera”. I vam maquinar un pla. En lloc d’escalfar-nos el cap i cremar els fusibles, cada dia tindríem una única idea, i les aniríem aglutinant sense pressa fins a teixir el pla perfecte de la nostra fugida. El pla és pensar un pla, però no ara. El pla és oblidar-se del pla, ara per ara. Contents per la nostra troballa, sopem com una nit qualsevol, posem la ment en blanc i la següent alarma gairebé es confon amb la preciosa cançó que sona de fons.

5:00 de la matinada

Estic pensant? Sí, estic pensant. No hi ha cap dubte: sóc conscient de mi mateix. És curiós. Les últimes hores no han estat com un son reparador, ni tan sols com un desmai, ni tan sols com un malson. Simplement no he existit. El senyor George em parla d’uns estranys subjectes que han tramat un pla perquè no pensem. Són Ells.