el brot tendre, la ploma caiguda

MERCÈ RODOREDA

Al mig del mar, el cel m’adormia, la lluna m’emblanquinava. Acariciat pel cel i la nit, sol amb la meva misèria, amb la meva ira que s’anava convertint en una paraula sense sentit, vaig descobrir allò que no sabia que buscava: arribar a Déu pel camí difícil de l’existència. Una platja em va acollir i, agenollat damunt de la sorra, vaig acceptar la vida. Havia de tornar a néixer, havia d’esborrar les formes que els homes m’havien posat a dins, tant els dirigents com els dirigits… i de cop, al mig del sol, se’m va aparèixer, com un anyell de puresa, el Salvador, el que tot ho dóna.

Vaig travessar pobles i més pobles; caminava per camins d’herba tendra, per entre sembrats, per les vores dels rius. Em castigava: no menjava quan tenia gana ni bevia quan tenia set. Em feia sagnar a fuetades de rams d’ortigues… a punt de morir sense acabar de morir-me, vaig beneir el brot tendre, la ploma caiguda, el cor de la flor, el llimac i la sangonera, la serp verda i la de color de terra, l’aigua cascada avall, la gla que sacia la fam dels senglars… i aquí, en aquesta soledat feta de fum, mirant sense parar el sol que em crema els ulls, en companyia de la creu, damunt d’aquesta terra que es deixa trepitjar i d’on ha sortit el llot de què sóc fet, voltat de vida forta i secreta, visc en estat d’amor perquè Déu no m’oblidi.

MERCÈ RODOREDA: ‘QUANTA, QUANTA GUERRA’ (1980)