La mort i la primavera

Mercè Rodoreda

l'hivern

Tota la soca era una crosta de neu i de gel que un raig de sol mig mort feia de colors. I de les branques més altes penjaven branquetes de vidre, estrelles i fils de vidre, perquè la neu s'havia fet de vidre i brillava verda i blava i d'un color de rosa que feia morir els ulls de tant que els omplia. I no ens en vam anar fins que ens va semblar que érem arbres, perquè a les plantes dels peus hi sentíem créixer i néixer arrels de fred de gebre que ens anaven lligant on érem. Ens va costar de desclavar els peus i els teníem com morts. Abans de passar el pont vam mirar enrera i tot el bosc era un bosc de quietud. De tant en tant queia neu d'una branca com si la branca hagués respirat.

profanació de l'arbre

(...) i vaig agafar la destral i vaig començar a obrir de dalt a baix i de banda a banda l'arbre del meu pare. Era tou. Els arbres que costaven tant d'obrir quan tenien el mort a dintre semblaven de goma. I quan vaig tenir la creu oberta em va dir estira... i vaig estirar amb tota la meva força i ella va ajudar-me i tot va seguir endavant escorça i carn podrida i una mena d'aigua barrejada: la rosada negra del cos. A l'alçada dels ulls hi teníem el cor mig desfet lligat al pit per quatre venes i més amunt la boca plena de ciment de color de rosa; i una bola de ciment de dins de tot, tenia una clapa molla de ciment de color de rosa més fort. Els genolls pelats, amb l'os torçat, es doblegaven. I la cara allà dalt fruita madura, amb l'os pelat del front, semblava que rigués. Però els ulls no hi eren... el suc de l'arbre els havia cremat... Vaig arrencar a córrer. La vaig sentir que es quedava parada i tot d'una la vaig sentir riure... Vaig passar el riu i no vaig aturar-me fins que vaig arribar a casa... I quan hi vaig entrar ella ja estava enfilada damunt de la taula i amb un dit anava buidant bola de greix. Vaig somiar que el meu pare em cremava amb l'alè.

baixen coses lluents

Una altra nit havia vist les abelles que feien una corona damunt del cap dels cavalls, i els cavalls vivien amb una corona d'abelles, i després les abelles havien fet una corona damunt del cap dels vells, i quan els vells mataven els cavalls, cavalls i vells anaven amb una corona d'abelles. I una altra nit havia vist una pila d'ulls de cavall i venien els endolats i els agafaven amb el bec i se'ls enduien volant molt alt i quan ja no podien anar més enlaire deixaven anar els ulls de cavall damunt del riu i l'aigua se'ls enduia i passaven pels rentadors i les dones deien, mireu baixen coses lluents... i deien que el pres les tirava. I després em va explicar per què hi havia bombolles de sabó que es feien de vidre: les que pujaven a poc a poc i tremolant es trencaven... i les que pujaven rectes, no.

la criatura

Vaig passar la mà una mica ajupit per tot el meu voltant... potser la meva criatura era allí i jugava i els meus ulls enlluernats de mirar l'estrella, no la veien, i no vaig trobar res. Vaig anar fins al peu dels escorxadors travessant per entre el ramat dels cavalls que dormien a la serena. Potser el riure havia estat un renill de cavall petit que olorava la pluja acabada i la que venia. I al peu dels escorxadors quan vaig empènyer la porta, vaig sentir el riure, aquesta vegada ran de genoll. Em vaig ajupir de pressa i amb la mà ja anava a agafar la meva criatura que havia rigut i només vaig agafar l'aire mullat.

Mercè Rodoreda

‘La mort i la primavera’ (Primera versió: 1961)

(llegit 2009)

Escrita des de lluny

"La plaça del Diamant és una cosa ximple: si l'hagués vista abans no hauria escrit la novel·la"

Si hagués viscut constantment a Barcelona no hauria escrit mai La plaça del Diamant; és el producte d'una nostàlgia, és un reflex de tot l'enyorament del meu país. La meva experiència anterior a la Guerra Civil em sembla un somni irreal, impossible d'haver-lo viscut; i el fet d'haver viscut fora m'ha fet idealitzar més el país. Vaig escriure La plaça del Diamant sense recordar com era la plaça: no sabia on es trobava ni per quins carerers s'hi anava. Segurament si l'hagués vista abans no hauria escrit la novel·la. És una plaça ximple, trista, no té cap interès. És una cosa vella, sense caràcter. Em va decebre molt quan la vaig veure després, un cop publicada la novel·la.

MERCÈ RODOREDA, A 'AUTORETRAT' (2008). El fragment correspon a entrevistes entre 1966 i 1982 / foto: imatge actual de la plaça.

el brot tendre, la ploma caiguda

MERCÈ RODOREDA

Al mig del mar, el cel m’adormia, la lluna m’emblanquinava. Acariciat pel cel i la nit, sol amb la meva misèria, amb la meva ira que s’anava convertint en una paraula sense sentit, vaig descobrir allò que no sabia que buscava: arribar a Déu pel camí difícil de l’existència. Una platja em va acollir i, agenollat damunt de la sorra, vaig acceptar la vida. Havia de tornar a néixer, havia d’esborrar les formes que els homes m’havien posat a dins, tant els dirigents com els dirigits… i de cop, al mig del sol, se’m va aparèixer, com un anyell de puresa, el Salvador, el que tot ho dóna.

Vaig travessar pobles i més pobles; caminava per camins d’herba tendra, per entre sembrats, per les vores dels rius. Em castigava: no menjava quan tenia gana ni bevia quan tenia set. Em feia sagnar a fuetades de rams d’ortigues… a punt de morir sense acabar de morir-me, vaig beneir el brot tendre, la ploma caiguda, el cor de la flor, el llimac i la sangonera, la serp verda i la de color de terra, l’aigua cascada avall, la gla que sacia la fam dels senglars… i aquí, en aquesta soledat feta de fum, mirant sense parar el sol que em crema els ulls, en companyia de la creu, damunt d’aquesta terra que es deixa trepitjar i d’on ha sortit el llot de què sóc fet, voltat de vida forta i secreta, visc en estat d’amor perquè Déu no m’oblidi.

MERCÈ RODOREDA: ‘QUANTA, QUANTA GUERRA’ (1980)

la nit de vidre

MERCÈ RODOREDA

Amb el llum apagat em vaig estirar damunt del taulell. Els coixins eren flonjos; el mal era que, com ja m’havia passat a l’hora de la sesta, si em bellguava gaire es separaven. Havia d’estar quiet com un mort. M’endormiscava i em tornava a desvetllar. Veia la llar, les ales vermelles de les flames xemeneia amunt llepant els maons negres, la llenya canviant de forma amb les graelles al damunt i damunt de les graelles fent fum i plorant tot buidant-se de l’aigua del llac de peixos ben arrenglerats. Vaig estirar el braç i amb la capsa de mistos a la mà em vaig asseure al llit amb les cames a fora.

La flama del primer misto, alta per damunt de la fusteta, baixava a sotracs i tremolant, s’anava fent curta… mentre la fusteta s’anava tornant negra i es cargolava de mica en mica en forma de tirabuixó. Vaig encendre deu mistos i mentre la flama es movia, blanca a baix taronja a dalt, pensava que una sola flameta d’aquelles podria incendiar un bosc sencer. L’aire l’ajudaria a córrer, li escamparia les ales que n’encendrien de noves fins a fer del bosc un xiscle de resina per acabar, després de tanta vida encesa, en un braser tranquil. No pensava ni el misto ni en la flama; pensava en l’Eva. El gat ja no estava a la vora de les serradures. Un bec picava una fusta. Picava i picava. Per la porta fugia l’olor de les pomes i entrava celístia i olor de nit. Un bec picava una fusta. Picava i picava. Un bec picava una fusta…

En baixar del taulell vaig ensopegar amb el caixó. La nit era tota de vidre carregada d’estrelles mortes amb una lluna al mig més blava que la neu glaçada en el cementiri del cel.

MERCÈ RODOREDA: ‘QUANTA, QUANTA GUERRA’ (1980)