dissabte, 18 de gener del 2014

Faula del plàtan i la lluna


Joan Pau Inarejos
S'està fent de nit. La lluna i el plàtan, enredats entre les branques de l’arbre, discuteixen.
Plàtan:  Desenganya’t: tu i jo som iguals.
Lluna:   Treu-t'ho del cap! Has vist la meva cara platejada? Veus la teva pell rugosa?
Plàtan:  En aquest arbre ningú no ens pot distingir. Tu ets un quart minvant, i jo un quart creixent. A punt per a la meva maduresa.
Lluna:   No em facis riure! Jo només ensenyo una part, un perfil del meu gran esplendor.
Plàtan:  Doncs jo dic la veritat: m’ofereixo sencer i tal com sóc.
Lluna:   Pretens superar-me? Pregunta a qualsevol poeta, o a aquest nen que passa, a qui de nosaltres dos es quedaria mirant.
Plàtan:  Aquest nen et mira a tu, però si tingués fam hauria de recórrer a mi. Qui et pot menjar, a tu? Qui et pot tocar?
Lluna:   Insolent! No ho saps, que les grans creacions de l’univers no servim per a res? No tenim cap amo, ni ens deixem consumir.
Plàtan:  I tanmateix, d’aquí a una setmana desapareixeràs. Sense la llum del sol no ets ningú: igual que jo.
Lluna:   No tinc temps per beneiteries. Aparta’t d’aquesta branca i deixa’m pujar.
Plàtan:  Marxa, marxa tota sola. Cada nit fas el mateix. Fuig ben amunt i així no tindràs amb qui parlar.
Lluna:     No ho necessito.
Plàtan: Tens l’esquena encorbada. No t’esgota aquesta desfilada permanent?
Lluna:   I tu tens la cara encorbada. La natura t’ha deformat tant que no saps el que dius.
Plàtan:  Potser no sé el que em dic, però encara tinc força!
El plàtan, amb el seu manoll de fulles, es llança contra la lluna i prova d’estirar-la cap a baix.
Lluna:   Però què fas? Insensat, deixa’m anar!
Plàtan:  I ara què? Et serveix de res, el teu color de plata?
Lluna:   Treu-me les fulles de sobre! Allà dalt em necessiten, i faig tard!
Plàtan:  Què faries, si et segrestés? T’imagines que la nit pogués passar sense tu?
Lluna:   Carronya del dimoni! Accepta-ho d’una vegada, cadascú te el seu lloc!
Plàtan:  I el teu és amb mi!
Lluna:   Per res del món em quedaria aquí a baix: n’he vist a milers com tu, tots creieu que durareu per sempre. Deixa’m estar!
Plàtan:  Et penses que seràs com les estrelles, oi? Nena consentida i arrogant! Elles tenen llum pròpia, tu només ets una pedra foradada en un racó del firmament!
Lluna:   Calla i madura d’una vegada!
La lluna agafa embranzida, fa un salt cap amunt i aconsegueix desempallegar-se del plàtan: ja s’ha fet de nit.
Plàtan:  Jo només volia que et quedessis amb mi.
Després d’aquestes últimes paraules, el plàtan es bressola suaument a l’arbre, uns segons, fins que se n’arrenca i cau desplomat.
Lluna:   Per fi sóc on he de ser! Mira la meva magnificència! Però… on ets?
La lluna, blanquíssima, supervisa inquietament el paisatge sota els seus peus i no troba el plàtan que cada nit quedava embadalit admirant el seu ascens. Del terra estant, entre la fullaraca, al plàtan caigut se li ha posat cara de vell. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada