per JOAN PAU INAREJOS
Nota: 9
La trama d’afectes i desafectes de les famílies és un dels materials més inflamables que existeix. No pocs dinars de Nadal, trobades d’aniversari o fins i tot cerimònies funerals han esdevingut l’avantsala de trencadisses monumentals, si no directament de col·lisions nuclears. En la teva família hi ha la capacitat més gran d’estimar i també de ferir: pot ocasionar catarsis guaridores o despertar dimonis que ni tu mateix t’esperaves.
Per això, ‘Agost’ se sent tan propera. Amb la seva exageració –o no–, amb la seva paroxística coincidència de conflictes, parla de coses que coneixem o intuïm prou bé. Gelosies i desamors, traumes i desitjos que es duen al cor. Un amor que es confon amb l'odi, o que se'n disfressa perversament, per orgull o per evitar mals majors. No hi ha laberint tan envitricollat i insoluble com el de la sang. En la família hi ha trossos de nosaltres que no podem escollir.
Meryl Streep, però sobretot Julia Roberts fan que aquesta reunió sigui efectivament, i com promet la promoció de la pel·lícula, difícil d'oblidar. L'adaptació de John Wells, basada en l'obra teatral de Tracy Wetts de gran èxit a Catalunya, narra la trobada d'una família en una finca aïllada d'Oklahoma, en plena calorada del mes d'agost. El motiu: la desaparició del pare en estranyes circumstàncies. L'espurna d'un incendi sentimental de grans proporcions.
Un cop més, Streep surt victoriosa de les seves baixades interpretatives a l'infern, i després d'encarnar el zel moral obssessiu (la monja de 'El dubte') o la màxima ambició caiguda en la senilitat ('La dama de ferro'), ara ens enlluerna posant-se a la pell d'una matriarca familiar corcada pel càncer i la rancúnia. Si com diu José Antonio Marina el rancor és "la ira envellida", el seu personatge n'és una perfecta plasmació: una ira envellida, decadent, el fruit amargant d'una vida d'insatisfaccions. Meryl Streep se sap tan totèmica, que de vegades s'agrada i es recrea: l'hi perdonem.
Davant seu té l'eterna núvia de Hollywood, a qui finalment veiem traient-se la careta de Pretty Woman. Despullada de maquillatge, tot i conservar el seu atractiu innat, Julia Roberts ja no viu de les rendes de la seva telegènia. Vint anys després, hem accedit a l'actriu que hi havia rere aquell somriure irresistible. Deixant enrere les dames glamuroses, les reines i princeses de conte, interpreta una dona de quaranta-i-tants, meravellosament continguda i creïble, foguejada per la vida i pels fracassos. Una forma de bellesa, al cap i a la fi. (I una forma incontestable de merèixer l'Oscar).
Amb diàlegs ràpids i esmoladíssims, amb un repartiment superb pràcticament sense excepcions, la pel·lícula va teixint un mecanisme diabòlic on els conflictes s'encavalquen els uns sobre els altres, i on es diuen coses molt fortes amb un to que gairebé arrenca la rialla. El drama no està renyit amb una permanent hilaritat, amb la sensació d'assistir a un ensorrament familiar, peça per peça, amb tics de la millor comèdia d'embolics. Vegeu l'escena de la pregària a la taula, prodigi de tensió còmica sostinguda, o el duel sensacional dels plats trencats.
Aparentment, 'Agost' és una dispersió il·limitada de mala llet, un mirall duríssim i desmitificador de la família. Però deixa moments per a la tendresa: l'escapada de la mare camps a través i la filla que es veu obligada a fer de mare per rescatar-la de la seva fugida febril de sí mateixa. En el fons, Wells ens proposa una redempció: mirar la misèria fit a fit, sotmetre'ns a una cura dolorosa. Fins i tot en el seu final tan desolat, tan valent i precari, la pel·lícula parla d'amor.
-
‘AGOST’, DE JOHN WELLS
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada