Joan Pau Inarejos
He tornat a veure el mar. Una ratlla de color blau fosc, tremolant a l’horitzó. Era de nit, d'acord, però no oblideu que la meva mirada de llum ho sap reconèixer tot. Una onada m'ha tocat i, per un instant, he sentit una tristesa de sal: una petita mort des dels fonaments.
He vist una noia de pantalons minúsculs que s’arrambava a mi per no passar fred. I un jove que em saltava pel damunt amb un desfici estrany. Primer em donaven fusta i m'enfilava ufanós. Després em llençaven restes de plàstic —quin mal— i em feien expulsar indefectiblement el meu eructe fètid. Algú s'alliberava per sempre la samarreta i em deixava un regust de colònia i suor.
Un any més he vist pupil·les admirades reflectint el meu ball volube i d'altres que m'observaven de lluny, com un enemic mortal. A la platja tothom em venera, però a dalt de la muntanya sempre hi ha destacaments d'homes uniformats que m'esperen amb canons de plàstic. Què deuen voler de mi?
Abans d'extingir-me, entre perfums d'alcohol i pólvora, he tingut temps de sentir dos adolescents que es feien confidències. S'havien quedat sols i assajaven la posició horitzontal abans que sortís el sol. Allò que es deien l'un a l'altre no ho puc reproduir amb la llengua de les flames.
Ara sí. S'ha acabat la revetlla. Tot s'apaga: mormolejos i brases es van fonent a la vegada. A partir d'aquest moment ningú sap on sóc, ni on tornaré a aparèixer. Ningú sap que jo tampoc ho sé.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada