‘Els Minions’: el po ka de tot plegat

per JOAN PAU INAREJOS

Nota: 6,5

Diuen kumbaià i ukelele, però que ningú es confongui, no són cap grup de folk, sinó una tribu de pigmeus grocs, anatòmicament minimalistes i genèticament fascinats pel mal. Parlen en un idioma no del tot clar, una mena d’esperanto estrambòtic, però tant hi fa: tampoc sabíem el que deien Pingu o la Gatzan del Doctor Slump i bé que ens va donar tardes de glòria. Els nostres amics grocs no disposen de cap tret facial, només tenen ulls i boca, i, morfològicament, per buscar-hi un referent empíric –propòsit difícil, admetem-ho– serien el més semblant als recipients de plàstic que trobaves a l'interior dels Kinder Sorpresa.

Que unes criatures tan primàries i no especialment originals hagin aconseguit arrasar als cinemes i esdevenir els nous factòtums de la mercadotècnia infantil –en l’imaginari Sub-10, no ets ningú fins que no et fas un lloc al Happy Meal–, podria tenir explicacions senzilles, relacionades amb l’essència més rudimentària de l’animació. Encara que els caps pensants de la indústria s’escarrassin a buscar nous superherois, filigranes tècniques i guions brillants, al final sempre hi ha un recurs imbatible: un ninot fent l’enze. I això són els Minions: noranta minuts de ninots que fan el burro sense parar.

Ara emancipats, els secundaris estrella de la sèrie ‘Gru, el meu dolent preferit’ ensenyen el cul, fan saltironets gregaris, criden i es foten de lloros, i de vegades la seva peripècia frenètica fins i tot fa riure de debò, de vegades fins i tot subministren pur entreteniment endorfínic. A banda de la mera comèdia slapstick, cal aplaudir l’heterodòxia de l’argument, que ens plantifica a l’Amèrica hippie dels anys seixanta per assistir a un congrés anual de dolents, amb la seva legió de gruppies (on evidentment no hi falten els nostres microprotagonistes).

La segona part, ambientada al Londres dels Windsor, potser és més convencional i facilota –la reina d’Anglaterra és tan estereotípica, que ridiculitzar-la ja no té cap risc–, per bé que ens reserva alguns moments agradablement delirants: el cabdill minion convertit en un gegant de monster movie, o la versió surrealista del conte dels tres porquets, amb la malvada Scarlett Overkill molt implicada en el seu paper de lloba psicòpata. Una papaya mental, si voleu, però refrescant com un polo de llimona, perdó, de banana.

‘ELS MINIONS’, DE KYLE BALDA I PIERRE COUFFIN

MÉS INFORMACIÓ I CRÍTIQUES DE LA PEL·LÍCULA A FILM AFFINITY