(Els títols en negreta són de l’autor del blog)
el termcat dels baixos fons
Tenim una llengua que es belluga incòmoda en alguns contextos col·loquials, com si fos una llengua massa burgesa, massa ben plantada, d’estiueig a Viladrau i caseta a la Cerdanya. Una llengua reticent a envilir-se en l’acudit groller i el ditirambe masclista, aliena a les armilles reflectants i a les discoteques poligoneres, que prefereix el batxillerat a la formació professional. Una llengua que, acomplexada per les mostres de menyspreu, com si cada insult fos un Rosebud que perdem, ha negligit fins ara els registres més embastardits a canvi de conquerir els àmbits elevats, només per poder dir, airosa, «doncs mira, sí que en sabem, de física nuclear». (…) No hi ha cap mena de dubte que el model del Termcat ha funcionat, i potser convindria traslladar-lo a altres nivells de la llengua. D’alguna manera que no sabria dir, caldria fundar una mena de Termcat dels baixos fons, un Mr. Hyde del català, una cara oculta de l’idioma, on la llengua tractada fos explícitament la dels registres populars, la dels insults i l’acudit porc, l’escatològica i degradant, amb lingüistes igualment experts que els altres, els del Dr. Jekyll, però que es dediquessin a recuperar i generar llenguatge útil per al populatxo més vulgar. (…) Mentre el marc sociolingüístic no sigui suficient perquè la llengua, per si sola, senyoregi tots els registres, no és un objectiu negligible que destinem bons lingüistes a la generació de recursos d’estar per casa per als usuaris, els quals seran sempre sobirans per fer-los servir o no. El Termcat ja té edat de tenir criatures, i és hora que ens doni un fill bord.
‘jovells’
L’allargament de la joventut va mutar en un apropament de la vellesa: pots ser jove fins als 40 anys, però als 45 ja ets gran per treballar, de manera que no se t’acudeixi quedar-te sense feina.
el món postberlinès
La culpa és de la caiguda del Mur de Berlín. El jovent de totes les èpoques té la missió d’intentar canviar el món, però aquesta generació perduda es va trobar que, quan estava en disposició de canviar-lo, o almenys de provar-ho, el món va canviar tot sol. Als anys noranta del segle XX ja no calia mobilitzar-se, ni fer pancartes, ni lluitar per la desmilitarització o contra les nuclears. Les injustícies van passar a ser administrades per oenagés, el planeta va deixar de ser un lloc conflictiu per passar a ser un lloc atractiu, que valia la pena conèixer, i l’abaratiment dels viatges va propiciar les visites a països que passaven gana “però on tots et miren amb un somriure”. La revolta ja no tenia cap sentit.
l’artifici del tòpic
Si alguna cosa no han aconseguit, els tòpics, ha estat penetrar en la llengua normal, la que fem servir de manera espontània. Si arribo a casa i dic que vinc d’unareunió maratoniana, segur que la família me’n farà fora, i no crec que la canalla m’entengui quan en lloc de dir-los que anem a un parc els deixo anar que passarem el matí en un pulmó verd. Doncs per alguna mena de fenomen extrasensorial aquestes expressions abunden en el llenguatge informatiu mercès a la falsa impressió d’enriquiment que proporcionen.
gènesi i ús del tòpic
Compte, però, l’origen del tòpic és sempre una expressió brillant. Ningú pot negar que totes aquestes fórmules són ocurrents, i en tots els casos sempre s’hi amaga una figura retòrica d’una certa categoria que sintetitza un concepte fins aleshores esmunyedís. El problema és que la droperia convidi l’usuari de la llengua a emmotllar-se a un catàleg d’expressions suades i això comporti la renúncia del més ambiciós dels exercicis que es poden fer amb la llengua: el combat contra la misèria estilística a la recerca de la precisió i l’originalitat, tot generant nous recursos que s’incorporin al cabal fraseològic. El problema dels tòpics no és la forma que prenen, sinó la freqüència amb què s’usen.
llengua d’estat
Fa 30 anys calia desmilitaritzar el castellà i ara s’ha de desjudicialitzar.
la tergiversació del bilingüisme
Ciutadans ha manegat un concepte de bilingüisme del tot espuri, pel qual qui havia de ser bilingüe no eren les persones, sinó el medi, de tal manera que, assegurant la presència de totes dues llengües en l’entorn, el coneixement i l’ús de la llengua de l’altre fossin totalment superflus. Doble retolació, doble xarxa escolar, documentació oficial en dues llengües, televisió pública en tots dos idiomes..., en una operació d’enginyeria sociolingüística brussel·lita que l’única cosa que fa és, en lloc de fomentar el bilingüisme, garantir un doble monolingüisme, i no és el mateix.
lectoselfie?
La pràctica del selfie (divertida, simpàtica, sensacional) s’associa sempre a activitats vistoses, arriscades, com ara participar en una festa multitudinària, nedar entre taurons o abocar-se al cràter d’un volcà actiu. I en canvi, ningú es fa un selfie llegint un llibre, ni consultant un diccionari, ni remenant en una biblioteca. ¿Fer-te una foto mentre passes la pàgina d’un llibre? ¿Posar morrets a la secció de novel·la amb un comentari de l’estil “Buscant llibres de Jesús Moncada”? Sisplau, no fem riure. Tampoc ningú es fa un selfie quan està trist. L’avorriment i el tedi no són coses de compartir.
l’obsessió contra l’ambigüitat
Hi ha una frase divertida. La jove veu l’amenaça. És de Gabriel Ferrater, de la seva obra Sobre el llenguatge. (…) La cerca d’ambigüitats forma part del joc lingüístic, tot i que el context comunicatiu ens sol ajudar a desfer aquesta ambigüitat. (…) Tot i això, el recel cap a l’ambigüitat, entesa no com un aspecte propi del llenguatge sinó com un fracàs de la comunicació, va portar a l’establiment de solucions gràfiques amb forma d’accents diacrítics en paraules que, compartint significant, divergien en significat i de vegades en pronúncia.(…) I la frase de Ferrater? ¿No convindria escriure vèu en el cas del verb veure per distingir-ho de la veu humana? No, esclar, seria una fabulació.
el mite babèlic de la llengua comuna
La defensa numantina del concepte de llengua comuna poua en el mite bíblic de la Torre de Babel. Diu aquell relat que els éssers humans, mentre parlaven una sola llengua (…). Gràcies a Déu (en sentit literal), la diversitat lingüística carrega des de llavors amb l’etiqueta de ser un càstig diví, al costat de l’expulsió del Paradís, el diluvi universal o la destrucció de Sodoma. El llegat de mite bíblic, malauradament, es pot rastrejar al llarg de la història, com una llufa macabra que penja de les llengües petites. Els romans anomenaven bàrbars precisament els que no parlaven com ells (el mot bàrbar té un origen etimològic onomatopeic, en imitació d’un balbuceig incomprensible), i no és difícil trobar tradicions populars en què s’identifica el Diable, ni més ni menys, com aquell que és capaç de parlar llengües rares. Però la pulla definitiva la clava la Revolució Francesa, que amb l’anomenat informe Grégoire (el que seria el primer estudi sociolingüístic de la història) va consagrar els beneficis que tenia disposar d’una sola llengua comuna nacional i va establir les bases per a l’aniquilació de la diversitat lingüística de l’Hexàgon. Les llengües, doncs, vistes com allò que separa, com a font del conflicte, com un obstacle per reconstruir la Torre. (...) Així com tindríem una lògica prevenció davant líders polítics, o religiosos, o intel·lectuals, que perpetressin sintagmes de l’estil raça comuna, pàtria comuna, religió comuna o orientació sexual comuna, sembla que estem definitivament immunitzats contra la perversió de l’expressió llengua comuna, que sempre ens recorda que hi ha una llengua amb la qual farem grans coses i arribarem més amunt en la Torre, i que, per tant, les altres millor que les facis servir a casa.
la dona i la llengua
El relat de la recuperació de la llengua, burgès i masculí, està en deute amb un procés que, probablement, va tenir molt de popular i femení.
en defensa dels exònims
Tractar l’aranès amb respecte no és escriure Valh d’Aran, sinó escriure Vall d’Aran i encaixar amb naturalitat que ells escriguin Catalonha.
oxímorons consagrats
També ha passat que algunes realitats noves s’han servit de l’oxímoron per trobar una manera d’expressar-se, com ara la tolerància zero, o la realitat virtual, una contradicció en si mateixa que, no obstant això, ha acabat plenament assumida pel parlant.
la dignitat dels col·loquialismes
Poc més es pot fer per l’àrbit, pobre, més enllà d’esperonar-ne l’ús. Suposo que seguirà malvivint en camps enfangats precedint innobles qualificatius, tot esperant que l’àrbitre de debò se’l miri amb respecte.
el triomf de la bola
A mi, personalment, ja m’estava bé èbola, però no crec que ja ningú pugui parar la bola.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada