Pau Riba
Cultura/s, La Vanguardia, 22/10/2014
(…) Som iguals, femelles i mascles? Un simple cop d'ull ens revela que no. Bé: políticament, jurídicament, sí, esclar, sens dubte. Però físicament o socialment no. Ens diferencia el sexe, la funció reproductiva. La igualtat jurídica s'estén per damunt d'aquestes diferències i el que aquestes diferències impliquen.
I... quines son?
En esquema, l'home no té centre i el busca a fora; sexualment expulsa, dissemina, lliura. La dona, en canvi, és centre en si mateixa -dóna lloc al miracle de la vida- i sexualment atrau, concentra, reté. I croquis sexual... igual a croquis mental. D'uns i altres. Està clar que iguals no som i que, per molt que complementaris, els papers son distints i morfològicament oposats. Aquest és l'esquema clàssic, biològic. Vull dir que d'aquí venim.
A partir d'aquí, el que faci falta. No seré jo qui s'oposi a trencar esquemes o a obrir nous escenaris. Però des que és obvi que, visiblement cansats dels papers tradicionals, ens anem apuntant a la festa, trobem divertit, o necessari, manipular-nos quirúrgicament o genèticament, i a poc a poc anem cedint a la idea que el sexe al llit, fantàstic, mentre que la reproducció millor deixar-la a la màquina, sapiguem almenys que no és poc el que estem canviant (l'espècie, potser?) i és molt el que estem relegant a la màquina.
Ja hi ha qui parla de trans, o de post, humanitat.
