*Austericidi: qui mata a qui?

Joan Pau Inarejos

Molts pensaran que no és hora de debatre sobre paraules, i que, quan algú assenyala la lluna, el ximple es fixa en el dit. Mirarem el dit en aquestes línies. Certament, les retallades estan fent estralls arreu d’Europa, i no seria exagerat considerar que atempten contra la vida i la dignitat de les persones. Tanmateix, en aquesta justa indignació se’ns ha colat una paraula injusta: austericidi.

Encantats amb la nova joguina, una corrua de polítics, periodistes i sindicalistes fan anar aquest mot amb una alegria alarmant. Diuen que és una paraula efectiva, que parla per si mateixa, que té la concisió d’una pancarta. L’austeritat ens mata = austericidi. Tuit resolt.

Dissortadament, la realitat no es cansa d’arruïnar bones piulades i intencions òptimes. No pas la realitat social, en aquest cas, sinó la realitat lingüística (llengua: una cosa que permet ajuntar subjectes i predicats i fins i tot posar accents al Twitter). N’hi ha prou de repassar termes com homicidi, suïcidi, parricidi, i tots els cidis que es fan i es desfan a les pàgines de successos, per comprovar que aquestes expressions ens parlen de la víctima i no pas del botxí. Magnicidi és matar Kennedy, i no Kennedy empunyant una pistola. No saber qui mata a qui pot estar bé per a una novel·la d’Agatha Christie, però és menys operatiu en una depressió econòmica.

En el fons, això de l’austericidi és una mala còpia de Jiménez Losantos. El factòtum de l’ultraliberalisme espanyol va fer fortuna fa uns anys amb l’apel·lació al lliberticidi: els socialistes, els comunistes, els catalanistes –deia ell– són gent que assassina la llibertat individual de les persones. Políticament destraler, intel·lectualment deplorable, però lèxicament amb els papers en regla.

No podem dir el mateix d’aquest austericidi, que possiblement soni més contundent que justicidi, socialicidi, igualicidi o el ras i curt genticidi que suggereix l’amic Lluís Mata (atenció, Mata amb majúscules), però que en tot cas comet un claríssim llengüicidi amb nocturnitat i traïdoria. Si donéssim per bona la parauleta de moda –com avalen alguns lingüistes amb ganes de marxa– resultaria que l’insecticida seria un escarabat monstruós que ens mataria a nosaltres, una imatge kafkiana i poc desitjable.

Foto: www.ugtpublic.org