La 'Madonnina' de Roberto Ferruzzi (1897) |
Joan Pau Inarejos
Una de les funcions més antigues de la música és adormir. Així de pràctic i de prosaic. Melodies com ‘El cant dels ocells’ o ‘El noi de la mare’ han estat humils cançons de bressol abans d’esdevenir himnes culturals. Qualsevol mare sap que l’acompanyament rítmic del son no és cap banalitat ni cap tràmit, sinó un moment de màxima dedicació i deteniment. La cançó de bressol és un gènere de l’art. Secret i recollit: per a un únic espectador.
La cançó de bressol es com l’àtom de la física quàntica: s’esvaeix amb la mirada de l’intrús. Mai s’hi pot interferir, ningú pot posseir des de fora aquest alletament de la paraula. Si ho fa, la veu comença a trontollar i la vocalista marxa a l’encalç d’un lloc més apartat.
El curiós és que, si s'hi para una orella indiscreta, es comprova que hi ha poques cançons de bressol mal interpretades. Sembla que, en aquest registre subtil, la veu humana treu la seva millor versió. No ens ha d’estranyar: és un taral·leig que busca una seducció hipnòtica. Una bellesa no apassionada com la rosa, més aviat tranquil·litzadora com la rosella.
Al famós llibre ‘El simi nu’, Desmond Morris observa que la gran majoria de les mares bressolen els nadons al cantó del cor, un acte reflex que demostren fins i tot els quadres de la Verge amb el nen Jesús. L’autor hi veu la prova que la tonada dels batecs cardíacs condueix més fàcilment cap al son. Tam-patam-tam. “Allà on vegeu inseguretat, trobareu possiblement, el ritme asserenador del cor”. L’embrió està fixat a aquest compàs familiar des de l’úter i se sent confortat quan el recupera en el caos arrítmic del món exterior.
Hi ha un ordre, hi ha un ritme, tot està bé: et pots adormir. Vet aquí la valuosa i complexa comunicació que transmet la cançó de bressol més simple. Quan les coses concorden (con-cordia) és perquè estan ajustades al cor i no cal estar en vetlla. Aquest és l’autèntic rellotge vital, i no el que ens desperta de manera estrident i sense cap harmonia per anar cada dia a treballar.
buffff.... que maco Pau !
ResponElimina