Fent l'indi al MNAC

Santa Maria de Taüll / 'Parvati i Ganesha' de Jamini Roy

Joan Pau Inarejos

Qui ha trepitjat alguna vegada la Sala Oval del Museu Nacional d’Art de Catalunya sap que es tracta, sobretot, d’un immens monument a la buidor (MNAC: en direm així fins que algú amb dos dits de front s’atreveixi a parlar del Museu de Montjuïc o el Museu del Palau, amb tots els respectes per als altres museus de Montjuïc i per als altres palaus d'ubicacions i reputacions diverses).

La Sala Oval, dèiem, és un gran ventre buit al bell mig del palau neobarroc construït per a l’Exposició Universal de 1929, i tanmateix aquest espai ordinàriament inert i inquietant té una certa tendència a convertir-se en coliseu de les discussions estètiques, sempre cridaneres, d’aquest país nostre.

Aquest cop, l’espurna l’ha encesa el fastuós casament de la neboda d’un multimilionari indi (com es diu ella? tant se val), però les parets de la Sala Oval encara recorden una altra cridòria sonada. Corria l’any 1 aC (abans de Cobi), quan tota la ciutat treia fum amb la pretensió de col·locar-hi un mitjó gegant. Un habitant fantasmal entre 1.500 metres quadrats. L'"atemptat estètic" havia de ser perpetrat per Antoni Tàpies i tenia els autors intel·lectuals asseguts a l’àgora olímpica de Pasqual Maragall. L'operació va fracassar.

La Barcelona que ahir es regirava contra l’extrema modernitat del mitjó avui es regira –i no li falten raons– contra l’apoteosi del luxe asiàtic. Si d’aquell mitjó hom es preguntava si faria pudor, per ser més autèntic –Catalunya produeix en la mateixa mesura els genis i els seus brillants parodiadors–, d’aquesta boda índia se n’ha avorrit la fragància marejadora. "Un indiscret perfum s’escola", com deia Sisa dels seus maniquís.

Un perfum de fantasies escapistes i opulentes a la muntanya de Júpiter, mentre el poble ras les passa molt magres a baix. Poc prudent. Una gran espot sense cap euro públic, però amb localitzacions que paguem entre tots. En defensa de les noces maratonianes ens han dit que els diners recaptats serviran per comprar el quadre d'un "important pintor català". Posats a fer, el MNAC podria haver obert els braços a la gran cultura visual del subcontinent de Gandhi, on algunes creacions no estan gaire lluny del caràcter hieràtic i fascinant del nostre romànic. 

Ho demostren els quadres de Jamini Roy, un dels artistes que m'ha fet descobrir l'amic Agus Morales, teòric tot terreny de la modernitat índia. Els experiments neoprimitius de Roy, realitzats en ple segle XX, tindrien un magnífic diàleg, com es diu ara, amb les maternitats, els bestiaris i les composicions encapsulades que guarneixen els frontals i frescos medievals custodiats a Barcelona. I això, si em permeteu l'apunt personalíssim, sí que hauria estat un casori digne dels nostres impostos.