Sant Caneló

Joan Pau Inarejos

Deu ser per allò de marcar la diferència, el cas és que els catalans tenim una certa tendència a anar tard en les celebracions. El Nadal està bé, però la gran festa –i el gran tiberi– el fem per Sant Esteve. El mateix per Pasqua: sembla que el Diumenge de Resurrecció només sigui un preàmbul per menjar-se la mona del dilluns. Clarament, anem amb delay.

Els historiadors diuen que aquesta curiosa pulsió del calendari té a veure amb l’antiga pertinença de Catalunya a l’imperi carolingi. Corria el segle IX quan els emperadors centreeuropeus van dictaminar que “l’endemà de cada pasqua seria festiu”. No està clar qui els ho va demanar, però a fe de Carlemany que es van avançar deu segles en el culte als ponts i les seves múltiples advocacions turístiques.

Les festivitats en diferit confirmen tots els estereotips sobre els nadius del nord-est peninsular: gent perepunyetes, que s’ho pensa tot deu vegades, que s’arronsa amb les coses grosses, a qui li agrada descentrar-se. Que gaudeix cultivant la ironia i la sàtira barroca. Gent estalviadora i garrepa: els canelons neixen per donar sortida als excedents de carn del Nadal. Si d’altres nacions tenen el caviar o el foie, les nostres delícies estan fetes d’escorrialles. I això no ho pot dir tothom.