De Divos i Honorables

www.jordipujol.cat

Joan Pau Inarejos

Què recordarà de tu, la gent? El fantasma d’Aldo Moro, el dirigent democratacristià assassinat per les Brigades Roges l’any 1978, allarga aquesta pregunta incòmoda, com una ombra, sobre la figura encongida de Giulio Andreotti. El fantasma de Moro és l’única cosa que treu el son a qui va ser anomenat el Papa Negre, la Guineu o, ras i curt, il Divo.

No s’encorbi, senyor, li diu la secretària. La gepa proverbial d’Andreotti li dóna un aire característic, una lletjor carismàtica, igual que la petitesa despentinada i lleugerament arrodonida a Jordi Pujol. Què recordarà de tu, la gent? Tots els grans homes d’Estat deuen fer-se aquesta pregunta quan la godalla de la mort comença a brillar. Uns mantenen la fredor fins al final; d’altres es veuen empesos a un espectacular acte de contrició.

Al web del Centre d’Estudis Jordi Pujol encara es pot llegir el col·loqui que va mantenir l’exmolt Honorable amb el set vegades primer ministre d’Itàlia. “Diàleg a Roma sobre l’art (i les vicissituds) de la política”. 2006. L’art i les vicissituds. L’apatia d’il Divo, amb les ulleres desencaixades, contrasta amb el posat més polit i curiós, aparentment més càndid, del President, un home sense sobrenoms.

Hi ha un moment a ‘Il Divo’, l’apassionant pel·lícula de Paolo Sorrentino, en què Andreotti, assetjat per la justícia, es desfoga amb un col·laborador i confessa que res el terroritza tant com deixar de ser Honorable. No és el poder, no són les prebendes. El que més l’amoïna és deixar de ser president del Cercle Musical. La “legitimació cultural” és la gran obsessió d’un governant sorgit de les províncies.

Seria frívol i potser una mica spericolato (temerari), com diu la secretària d’Andreotti referint-se al seu enigmàtic senyor, pretendre comparar dos personatges de trajectòries i circumstàncies tan diferents. I tanmateix, el visionat de la pel·lícula de Sorrentino deixa aquests dies un regust inevitablement domèstic. A Pujol, encorbat des del seu amagatall de la Cerdanya, també el mortifica deixar de ser Molt Honorable?

Malauradament, les persones viuen més que els mites. L’amor se’n va, però ella es queda, deia Capri (riures enllaunats). L’aura del poder se’n va, però sovint els polítics romanen, tret que tinguin la sort de desaparèixer llegendàriament com Kennedy. Tant Pujol com l’Andreotti que dibuixa Sorrentino, dos polítics cristians, dotats d'una intel·ligència excepcional, consagrats a sengles missions –reconstruir Catalunya en un cas, preservar Itàlia dins l’òrbita d’influència del Vaticà i fora de l’amenaça soviètica, en l'altre- han experimentat aquesta revenja de les biografies llargues. La síndrome de l'emperador despullat. Eternament hermètic i sota sospita l’un, adorat, paternalista i sentimental l’altre, tots dos han tingut un fantasma d’Aldo Moro a cau d’orella. Què recordarà de tu, la gent?

La “gran paradoxa”, proclamada a viva veu pel genial Toni Servillo, és que “cal perpetuar el mal perquè es faci el bé”. Negociar presumptament amb la màfia, conspirar a l’ombra per servir els interessos de Déu, heus aquí la doctrina del soldat del Papa, un títol, aquest, que ell mateix es va atribuir. La pel·lícula suggereix que va aplicar fins el final aquesta doctrina freda com el gel. El Divo de la política catalana del segle XX potser ha tingut un dilema en termes diferents: “cal carregar amb el mal perquè es faci el bé?”. 

Conscient del que significa el mite Pujol, potser coaccionat per fantasmes de l’altra banda del pont aeri, el President ha confessat les culpes sense que a hores d'ara poguem discernir fins a quin punt són pròpies, alienes, o un po 'più complesso (una mica més complex), com li diu Andreotti a un periodista incisiu. Hi ha caràcters que prefereixen ser màrtirs que soldats quan l'ocasió es presenta. A diferència de l'Andreotti cinematogràfic, Pujol ha matat l'obra per salvar la persona? la consciència? la família? I la pregunta més important: quan tindrem un actor de la talla de Toni Servillo que es plantegi aquests interrogants des d'un despatx a les fosques de la plaça de Sant Jaume?

‘IL DIVO’, DE PAOLO SORRENTINO (2008)

MÉS INFORMACIÓ I CRÍTIQUES DE LA PEL·LÍCULA A FILM AFFINITY