No és la festa de la democràcia

Joan Pau Inarejos

El col·legi electoral és un lloc estrany on et pots trobar el teu farmacèutic o el cambrer que ahir a la nit et va servir unes copes. Avui anem sense uniformes: el farmacèutic no duu aquella bata blanca que et tranquil·litza i alhora t’inspira freda distància, i jo no porto impresa a la cara aquella ociositat obligatòria del dissabte a la nit. De sobte tots som iguals, cosa que només passa a les pel·lis de catàstrofes i als referèndums.

Un aforisme escrit amb retoladors de colors (“No t’assenyalis fites, fes camí”) em condueix cap a l'urna, com si endevinés el resultat inconclusiu que s’està a punt de produir. El ritual diürn de votar, tan esporàdic i formal, és el menys semblant a la festa de la democràcia; més aviat l’hauríem de comparar amb les files per anar a combregar. Ara que tot ho fem amb expressionisme cibernètic, ara que absolutament tot porta el nostre segell narcisista,  ara que embolcallem amb tanta faramalla missatges que mai canvien el món, queden poques coses tan anònimes i a la vegada tan importants com votar.

Un apoderat de la CUP, de formes arrodonides, vetlla per les formes quadriculades de les paperetes. Observar les piles, calibrar-ne constantment la disposició i el gruix, és una de les pràctiques mistèriques predilectes dels partits polítics. Ho comenten entre ells, en petits cercles, assaborint lectures paranormals (aquí en falten moltes, les han tret expressament, fa un moment estaven totes les piles iguals, per què la de dalt està doblegada). Més o menys el que fa la televisió amb les connexions en directe i la prohibició de donar enquestes i declaracions de contingut polític: rabejar-se en el no-res.

Els valents que estan a peu d’urna et claven una mirada de replicant de Blade Runner. Han vist coses que vosaltres no creuríeu: gent que pregunta “on s’ha de votar que no”, ciutadans impacients que demanen la papereta “d’algun que guanyi” –amb escassa tolerància a la incertesa–; habitants càndids de la tercera edat que han vingut corrents perquè els han dit que, si no votaven, els treien la pensió –com si fos una forma de fitxar–. D’altres, aparentment més assabentats de la pel·lícula, culminen el seu acte plebiscitari amb alguna frase rotunda, de l’estil de “ells sabran, si ens volen portar a l’abisme”.

Tal com deia la previsió del temps del TN, comença a tronar i un senyor eufòric assenyala el cel (“Ja comença!”), com si fos el presagi sibil·lí que passaran coses. Al seu costat, un individu apressat llança el que queda d’una cigarreta just abans d’emprendre la rampa cap al col·legi, en un inequívoc gest de western (aquella ira continguda, aquella solitud, aquella dignitat abans de disparar). Un núvol de paraigües prematurs es propaga al voltant del cowboy, i definitivament la meteorologia es revela molt més benigna amb les diades gimnàstiques que amb les jornades electorals. 

L’escenografia no em convida a donar-me la mà amb el meu farmacèutic, ni a fer ve baixes amb estranys, però sí li faig dos petons a una veïna del barri, de vuitanta-i-tants, que em sotmet a un tercer grau sobre el per què de tot plegat, em desplega fotos de la seva vida des dels anys quaranta, es pregunta en veu alta què hauria de fer, si ella no és de ningú, si només era del seu marit i ell ja no hi és, i encara una setmana després, trobant-me-la pel carrer, em demanarà si ya ha salido esto de las elecciones. I jo, que fa un instant estava mirant el mòbil, envejaré la seva benaurada desconnexió del món.