L'altra dixit

Marta Rojals

L'altra (2014)

passió i compte corrent

La convivència calma la fam dels cossos, però no els eximeix d’omplir la nevera (...). Sota el mateix sostre s’asserena l’escalf de l’amor, i cal encendre la calefacció.

el facebook o l'art de delegar l’empatia

El Facebook li permet descansar del galimaties del llenguatge no verbal, del misteri dels ulls, dels rictus de la boca, del contacte amb el cos estrany. Escriure és fàcil: Per molts anys; Enhorabona; Que macos els nens. No cal ni passar per la feinada de sentir-ho: Me n’alegro per tu; Jo també ho espero; A veure si ens veiem aviat. Delegar l’empatia en un clic és de les poques feines que li agrada delegar. Clica «M’agrada» perquè és correcte, perquè agradar agrada, perquè agradar és bo. L’Anna aspira a una vida futura sense riscos, a ser pilot d’un simulador de vol.

cabòries dels no sociables

—Doncs la Raquel i el Jordi s’han rajat a última hora, tia. —Oh. A l’Anna li sap greu de debò. Una parella més reduïa l’obligació d’entrar en conversa, i incrementava les possibilitats d’abstracció.

el cop de porta i la ruta de l’odi

—Anna... Parlem-ne. És que no es poden parlar les coses aquí, o què?! La porta ja ha petat, l’Anna ja és al replà, i tot just s’adona que s’ha descuidat el moneder. Envermelleix. Que ridícula, havia estat un cop de porta eloqüent i definitiu. Torna a obrir, torna a passar per davant del nas del Nel, despenja la bossa del penja-robes i reprèn la ruta de l’odi.

el somriure polivalent

—A que no saps on vaig, després? —Després de què? —Ai, xata, araaa, quan acabem les copitxueles. L’Anna ja s’ha descentrat. Donava per descomptat que podria allargar la nit, fins i tot s’havia mentalitzat de deixar-se convidar per algun divorciat amb ferum de Brummel, i resulta que només són les onze. —Què, com se’t queda el cuerpo, morena? És evident que li ha explicat alguna cosa, i mira de fer un somriure polivalent.

vida en percentatges

fa quatre anys estudiava en un institut de capital de comarca, que tenia la colla d’amics d’allà, la d’aquí, una nòvia, i amb la pèrdua d’un vuitanta per cent de l’audició també ha perdut el trenta per cent dels amics i el cent per cent de la nòvia.

el do (cinematogràfic) d’oblidar

Si la memòria és un do natural en ella, l’oblit és un do adquirit amb la pràctica. Des que té memòria, doncs, els esforços més grans de la seva vida els ha destinat a oblidar, a retallar seccions de la seva cronologia i descartar-les com qui desmunta i remunta una pel·lícula.

adultesa i acceleració del temps

Per sort, els dies se succeeixen sense pausa, i el pas del temps s’escurça amb el temps. L’Anna pensa en la sortida de les dents de llet: d’adults, se’ns faria una agonia. Pel principi invers, l’acumulació de dolors, viscuda dins d’una percepció temporal d’infant, se’ns faria insuportable. El temps minvant dels adults, per l’Anna, és una altra adaptació. La que fa llevar-se els vells un altre matí i dir ja tornem a ser a Nadal, ja tornem a ser a Pasqua, i arrossegar el cos adolorit a fer el primer riu malgrat l’emfisema, la columna, el maluc. Malgrat portar al currículum trenta o quaranta enterraments. Potser la seva mare ho havia descobert: com més estret es fa el temps, més temps passa pel mateix forat.

* Els títols que encapçalen els fragments són de l’autor del blog