El món s'acabarà a la ville de... Barcelona

per JOAN PAU INAREJOS

Nota: 5,5

Convindreu amb mi que la fi del món és centralista. Almenys ho ha estat fins ara. Hem vist tantes vegades l’Estàtua de la Llibertat ensorrar-se i fer-se miques, que resulta gairebé un plaer exòtic poder contemplar l’apocalipsi a qualsevol altre lloc que no sigui el riu Hudson, els gratacels de Manhattan o el Capitoli. Les províncies també tenen dret a les seves catàstrofes.

Aquest era potser un dels grans al·licients de la pel·lícula dels germans Àlex i David Pastor: descobrir que, de la mateixa manera que Barcelona va organitzar uns Jocs Olímpics, també pot organitzar una hecatombe ben digna i amb figurants autòctons. Qui li havia de dir a Quim Gutiérrez, mite televisiu dels anys 90, que veuria el seu domèstic Poblenou de TV3 convertit en un solar de mort i destrucció. Catalunya va demostrar que sabia fer culebrons i ara s’estrena emulant el Hollywood d’‘Armageddon’, ‘2012’ i companyia (següent idea: fer un ‘2014’ ambientat a la plaça de Sant Jaume amb el subtítol ‘Independence Day’. De res).

Sorprenentment, no és una allau de guiris ni una superconcentració de brutor atmosfèrica el que desferma els fatals esdeveniments (per citar algunes amenaces reals). Tampoc veurem –de moment– cap tsunami a la Barceloneta, ni la Torre de Collserola precipitant-se al buit sobre la ciutat de Cerdà. El factor X escollit pels directors és molt més abstracte i filosòfic, menys local que tot això. De sobte, la gent contrau un pànic iressistible a sortir al carrer. Una misteriosa agorafòbia provoca atacs generals de pànic i fa que creuar el carrer esdevingui la missió més perillosa (i no només pels comandos radicals del Bicing). Per cert, un altre efecte secundari del virus: la llengua catalana apareix aleatòriament, amb aparicions sobtades sense explicació científica, com les cares de Bélmez.

El duet protagonista té la seva grapa. Un informàtic mileurista i el cap de recursos humans que estava a punt de fotre’l al carrer –José Coronado, el més convincent de tots– s'enfrontaran a una amenaça molt pitjor que un ERO. La ciutat sencera s’ha convertit en l’enemic, i només es pot recórrer el seu traçat a través del clavegueram o de les vies del metro. Plantejament suggeridor i amb una flaire netament contemporània: una humanitat enclaustrada, reclosa en els seus iglús vitals i tecnològics, aïllada del món exterior. Més encara quan s’acompanya amb una utillatge audiovisual de ferro, a l’alçada de qualsevol blockbuster americà a l’ús, tant pels efectes especials com –sobretot– pel domini de l’acció i el ritme en molts moments, malauradament no tots.

Si en alguna cosa peca aquesta fi del món barcelonina, i no és menor, és en el to superficial i convencional. Un concepte tant interessant com la pandèmia agorafòbica no aconsegueix una posada en escena original i potent, a l’alçada del que es podria esperar, i acaba manllevant els tòpics més pobres i suats d’altres títols cosins. Diàlegs de rotulador gros, història de noi-que-ha-de-salvar-la-noia (encara estem així?), dolentots que no ho són tant, paisatges rutinàriament rebregats i destruïts (fins i tot el centre comercial Gran Via 2, curiosa manera de fer-se publicitat)… no hi ha res que indiqui un mínim risc, un discurs propi o almenys una volta de cargol a les incomptables pel·lícules del gènere. L’única imatge memorable –animals del zoo a banda–, sembla una paròdia amb estètica de Benetton i ens permet extreure la següent conclusió: els urbanites dedicats a cultivar el seu hort ecològic potser són els més ben preparats per a quan arribi el judici final. Ca fort.

'LOS ÚLTIMOS DÍAS', D'ÀLEX I DAVID PASTOR

LA PELÍCULA AL MILLOR WEB DE CINEMA: LABUTACA