Atenció: la crítica inclou petits detalls de l'argument
que es donen a conèixer en la promoció.
que es donen a conèixer en la promoció.
per JOAN PAU INAREJOS
Nota: 7
Hi ha pocs col·lectius tan moralment fiables com els turistes culturals. Mai t’imaginaries el jubilat que visita una cova del Neolític brandant una serra mecànica a la sortida, ni tan sols pispant-te la cartera. Hi ha una presumpció d’innocència general sobre les minories que contemplen cascades o museus de maquinària agrícola mentre la resta de la humanitat se socarrima a la platja o crema els quartos a la discoteca. Poden ser insofribles o tronats, o fins i tot extremadament friquis, però te’n pots refiar. Ells mai no ho farien.
És per això que la comèdia (?) negra del britànic Ben Wheatley clava un mastegot dels grossos. No només per les moltes i violentes escenes de percussió humana que ens brinda al llarg de la cinta -alerta, estómacs sensibles-, sinó perquè gosa pervertir múrriament els esquemes de l’assasinat en sèrie. El bon ciutadà mediocre, l’individu curiós de classe mitjana-baixa que s'equipa amb la motxilla i les xiruques, deixa de ser la pobra víctima per esdevenir el temible psycho killerde la funció, disposat a esborrar del mapa tot aquell que li esguerri el cap de setmana.
En Chris i la Tina, més aviat lletjos i a la vora dels 40, són els inquietants excursionistes que més val que no et trobis en cap dels càmpings o cues d’embarcament que hi ha en aquest món. Ho pagaràs car si et veuen massa culte, massa incívic, massa desinhibit o tot el contrari. Amarats d'una fotografia fosca i llòbrega, aquests viatgers de caravana deixen anar el maníac que potser tot turista porta a dins sense saber-ho: l’ànsia de veure-ho tot, l’odi contra les multituds, la urgència de passar-s’ho bé perquè és el teu moment, amb el que t’ha costat que et donessin festa a la feina.
El turisme genera sociòpates? No sé si la pel·lícula de Wheatley vol anar tan lluny, o més aviat es conforma amb la seva bretolada radical, de l'escola més incorrecta i bèstia de l'humor anglès i amb molts moments passats de voltes (aquell pobre cadàver) i altres moments (no tants) certament antològics, com la conversa absurda que genera el contingut mal interpretat d'una càmera de fotos. Previsible, simpàtica malgrat tot, a mig camí del realisme quotidià i l'esclat embogit made in Tarantino i embotida de sàtira social fins a les orelles. Així és aquesta història de gent disposada a tacar de sang la seva utopia de prismàtics i capelines. Al cap i a la fi, el vell ofici de Jack l'Esbudellador també s'havia de democratitzar.
TURISTES (SIGHTSEERS), DE BEN WHEATLEY
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada