Abans, per exemple, dèiem carmanyola, màquina expenedora, ambulatori, i no tàper, màquina de vènding o CAP. La mania dels anglicismes i, sobretot el vici de calcar els argots professionals en lloc de designar les coses tal com les entén el comú de la població han fet que les paraules normals avui sonin anormals o tronades.
És cert que algunes fan gràcia i les podem adoptar fàcilment a la parla, com l’omnipresent selfie, que ens ha fet creure que mai abans havien existit les autofotos o els autorretrats (si Rembrandt aixequés el cap!). El poder de les paraules: fundar, virtualment, noves realitats. O, més aviat, atrapar nous estats d’ànim per referir-se a les coses de sempre.
Les coses abans tenien la pàtina del passat. Això és justament el que vol dir pàtina: l’empremta que deixa el pas del temps sobre els metalls. Avui, ben al contrari, la pàtina i la lluentor la dóna el futur: el fet de semblar més contemporani. “Fiambrera ho deia la meva àvia”. Els hipsters, els indies i els geeks busquen desesperadament noves etiquetes quan aquestes paraules comencen a ser enteses pels seus pares, quan tots plegats comencem a sospitar que al darrere de l’enèssim isme hi ha els modernets de merda de tota la vida.
Ja no sortim a córrer: fem running o fins i tot som runners, com si forméssim part d’una secta o una nova tribu urbana. Segons Octavio Paz, en el paradís tot i tothom hauria de tenir un nom propi i intransferible, el nom que li correspon i no cap altre plagiat o falsificat. Esperem que el Judici Final faci net de totes les nostres infidelitats semàntiques.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada