Contes en català d'aquest blog

Més tard la Laura i jo vam fer l’amor com si fóssim nens jugant amb plastilina, i juro que vaig veure amb els ulls aurores liles i taronges voleiant per la fosca.

El terra de la plaça era pell de dona: vermellosa, delicada, plena de forats petits i de mugrons. Era una pell que respirava, que bategava sota els meus peus despullats, que s’obria es tancava amb els seus llavis intermitents.

I si no em creu li diré un secret: de nit el cel i la terra fan l’amor en silenci. La foscor esborra les diferències i els confon de tal manera que perden l’oremus i s’abracen com dos adolescents de pell fosca.

La mà musculosa del papa es va allargar entre el núvol de roba blanca per posseir la santa clau. Els monjos s’ho miraven amb les mans plegades, tot un rierol de pupil•les porugues.

I entre el mal de costelles i la por nocturna estava tan consumit que vaig voler despertar Eva. Però ella, amb l’esquena de plata, no s’immutava. A la mà encara duia mitja poma, lluenta i mossegada. La vaig cridar un altre cop, i no deia res. Era morta.

L’abella reina, la vaig conèixer pels diamants de la corona, havia clavat el seu agulló àcid i em mossegava la tija amb una ànsia malaltissa.

Abans d’obrir la caixa del mort vaig tornar a pregar. Tornaven a sonar tronades llunyanes, i l’aire es farcia un altre cop d’espurnes vives invisibles. Les mànigues de la túnica se’m cargolaven amb uns moviments sagrats, i per un moment vaig pensar que estava vivint dins unes escriptures que encara no eren escrites.

L’endemà a la tarda, Iolanda pujava al metro prement la carpeta contra el pit i amb la cabellera com un borrissol. Vinc d’una manifestació, em va dir. Hem omplert el Passeig de Gràcia i encara diran que érem quatre. A un amic seu l’havien detingut per trencar un aparador i m’explicava que ja se sap, que la policia tortura i extorsiona o una cosa semblant.

Començava a notar que el fred del soterrani també em volia assecar a mi, així que em vaig obrir camí entre pernils humans i despulles d’embotit fins a trobar el raig tènue de la sortida.

La indigent m’havia estès a terra de l’escomesa, però abans que em pogués abandonar a les seves corbes salvadores vaig notar unes fiblades horribles burxant-me el pit.

Sobre l’aigua negra de la nit, hi havia un medalló de llum verda, com una maragda. Al principi em va semblar que veia visions, i després em va semblar que era el reflex de la lluna plena.

De nit, a l’alcova, vaig caure rodó i vaig somiar que em curava les ferides amb suc de llimona, me les perfumava amb safrà i en acabat em canviava l’armadura per una armilla de torero.

Vaig deixar de vagar pel líquid i vaig topar amb un jaç flonjo. Era ella : la reconeixia per les pigues de la cuixa.