per JOAN PAU INAREJOS
Nota: 6,5
Haurem de convenir que Mike Cahill té una fal·lera platònica per les esferes. Si a ‘Another earth’ (2011) l’atenció se centrava en una rèplica misteriosa del planeta Terra, ara el seu particular cinema, que podríem definir de ciència-ficció sentimental, ens condueix a les interioritats microcòsmiques del globus ocul·lar.
Ulls colossals en un plafó publicitari. Ulls explorats al laboratori o interpel·lats filosòficament. Ulls que veuen i que són mirats. Ulls mil vegades fotografiats amb desfici digital. Ulls preciosos i impossibles, com aquest esclat de gira-sol que centra el cartell de la pel·lícula, o els ulls concrets i irrepetibles d'una jove passavolant, capaços de perviure a la memòria i convertir-se en una obsessió de per vida.
'I Origins' és, per damunt de tot, un gran homenatge a l’òrgan humà de la visió, sentit i concebut per una generació hipster de cabells indòmits i ulleres grosses de pasta. La història, més que pretenciosa, respira ingenuïtat: un científic (Michael Pitt) investiga l’origen últim de la visió i la seva vida fa un gir quan coneix una noia (Àstrid Bergès-Frisbey) precisament de mirada captivadora.
Impossible quedar fred amb l'esguard de l’actriu francocatalana, tocat per aquesta anomalia tan seductora que s’anomena heterocromia frontal (tenir l’iris de diferents colors). Cahill converteix la sirena de 'Pirates del Carib' en musa de la seva oda tràgico-romàntica, on la creença popular que els ulls són el mirall de l'ànima troba una suggestiva explicació fantacientífica. La biologia mol·lecular s'abraça amb el misticisme oriental.
No gaire lluny del romanticisme indie, modernet i un pèl narcisista de 'Her', la guanyadora de Sitges 2014 té el millor i el pitjor de les creacions adolescents: ganes de dir-ho tot, creure que inventes la sopa d'all, apassionament per voler comprendre el món, poc rigor. La història es recargola de manera innecessària, a voltes poc creïble i fins i tot ridícula, però fins i tot els seus defectes la fan estranyament original, una mena de raresa de laboratori. Informal com un anunci d'Ikea i densa, rica en simbolismes, com un tractat d'astrologia. Amb cops amagats, per cert, del gènere truculent.
Els reflexos solars, els tràvelings circulars i el recurs als plans contemplatius certifiquen que ens trobem davant un cineasta enamorat dels detalls visuals i la bellesa plàstica, en contrast amb uns diàlegs i una forma de narrar potser no tan reeixits. Hi ha creadors que mereixen l'aplaudiment automàtic amb les seves òperes primes. En aquest cas, l'elogi l'hem de conjugar en futur: estem segurs que farà grans pel·lícules.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada