'Mia madre': els adéus que es fan llargs

per JOAN PAU INAREJOS
Nota: 6,5

Segurament ningú escolliria una mort sobtada dels seus éssers estimats, una desaparició de la nit al dia, però la decadència de la malaltia, l’apagament indefinit, el segrest clínic de la persona, de vegades pot ser encara més dur. El crepuscle d’una mare a l'hospital és la matèria primera d’aquest drama de Nanni Moretti, que, en certa manera, es pregunta si és possible passar el dol abans de la mort, si aquesta ens pot sobrevolar com un corb abans de succeir banalment. I la resposta és sí. Es pot viure la mort en vida.

Margherita Buy, actriu d’esplèndida mirada vulnerable, interpreta una directora de cinema de tipologia woodyalleniana, angoixada i amb problemes d’ego, que mira de tirar endavant un rodatge carregat de problemes i contratemps. Atrapada en el seu marasme creatiu i en dificultats que potser ella sola fabrica, la cineasta haurà de trampejar també el seu particular atzucac emocional. Una ruptura de parella, l’absència de la filla adolescent, i, sobretot, la malaltia irreversible de la mare (entranyable Giulia Lazzarini), una dona culta i carismàtica que havia estat, potser sense que la mateixa Margherita se n’adonés, el fonament anímic de la seva vida. La mamma sempre hi era.

Malauradament, la pel·lícula abandona tot sovint aquest carrer del mig i ens distreu amb tripijocs burlescos, com l’aparició de l’actor Barry Huggins (John Turturro) i les seves extravagàncies confuses, o el personatge desdibuixat del germà interpretat pel mateix Moretti, que busquen endebades el seu encaix en l’estudi emocional de la protagonista. L'autor d''Habemus Papam' juga ara amb el registre còmic, ara amb el thriller psicològic (les visions, els flaixbacs); sembla que faci l’aquarel·la incipient d’una comèdia romàntica i alhora pinta un quadre negríssim sobre la desesperació (l’escena del pis inundat). ‘Mia madre’ no troba el seu temperament, la seva expressió facial exacta.

Haurem de quedar-nos amb la intensitat de Margherita Buy, que fa de si mateixa fins i tot en el nom, que ho diu tot a través del desconcert corporal, i sobretot amb els moments de pura intimitat entre mare i filla. L’una, incapaç de cuidar l’altra i fer-se càrrec del seu sofriment. L’altra, sense forces per sobreposar-s’hi, perduda en el principi de demència, interrogant-se en una breu i bonica escena pel significat de l’article indeterminat. “Què és unes roses? Quantes roses són unes”? L’àvia convalescent, tota ella abraçable, també es pregunta en veu alta com és possible que una mateixa pel·lícula de vegades sigui fluixa i de vegades interessant, cosa que, si se’ns permet la dolenteria, pot semblar un lapsus autocrític del director amb aquesta obra més aviat irregular. Sort que Moretti té la ploma afuada i ens reserva per al final un preciós diàleg a la frontissa entre la vida i la mort, brevíssim, i, malgrat tot, lluminós.

‘MIA MADRE’, DE NANNI MORETTI
MÉS INFORMACIÓ I CRÍTIQUES DE LA PEL·LÍCULA A FILM AFFINITY