De tornada a la universitat

Joan Pau Inarejos

Ha passat gairebé una dècada i ja em lluen els primers, incipients, cabells blancs. Pocs, però suficients perquè els alumnes em mirin amb una curiositat ambigua, intentant discernir si sóc un d’ells o un professor en pràctiques.

Es nota que també ha passat una crisi econòmica. Una fúria grega s’ha ensenyorit de la Plaça Cívica, el centre neuràlgic de la Universitat Autònoma de Barcelona. “Que es foti la troica”, proclama una pintada vermellosa. Al damunt, una rèplica inesperada: “El deute s’ha de pagar”. Ressons contundents del Dia de la Dona (“Revolució clitorial, repressió escrotal”) i xerrada d’un músic condemnat a presó per fer "rap combatiu". Al voltant, gent a la gespa i ganes de primavera.

El dia està lleugerament ennuvolat, i poca gent transita pel campus. Vaig de dret a la facultat i, com sempre, evito passar per la biblioteca (cadascú té les seves manies: per algun motiu, la meva presència solia activar l’arc detector i d’ençà que hi tinc una desconfiança atàvica). L’edifici de la facultat, altiu i racionalista, em rep amb la seva carcassa de vidre i maó. Una borrasca en va malmetre el sostre pels volts del 2004, i els estudiants recordem aquella trencadissa transitòria amb un inconfessable bri de satisfacció. Que Le Corbusier ens perdoni.

Entro a les oficines de la Gestió Acadèmica i m’informen que he de tornar a sortir per agafar número, i després tornar a entrar. Me'n recordo d'aquell episodi d’Astèrix on la consecució de l’”imprès A-38” es tornava una odissea impossible. Agafo número i en menys d’un minut sona una alarma estrident. No es pot desafiar la bucrocràcia.

Acomplert el tràmit, no em resisteixo a passejar per la facultat amb la sensació de llibertat de qui ja no hi té hipoteques psicològiques ni monetàries, ni cap examen l’endemà. Al bar, un cambrer d'uns seixanta anys galanteja amb unes noies a propòsit d’un plat de calamars. “¿Os falta algo?”, “No, ya tenemos de todo”, “Bueno, pues eso es muy importante” (Rialletes. Mirades furtives al cul).

Remor de la fregidora. Demano una cervesa i m’atén un senyor petit, nerviós i simpàtic. De cop el recordo: l’anomenàvem Inspector Closeau, perquè era clavat al personatge dels dibuixos animats. El bar era el lloc de desguàs de tots els nostres enginys, afectes i instints de descompressió. Un lloc de llibertat amb cridòries i olors, un lloc vitalment molt més profitós i comprensible que el “Laboratori d’anàlisi instrumental de la comunicació”, per posar un exemple. El blog des d'on escric va néixer en una d'aquelles tardes de caos creatiu.

Avui hi ha poca gent. Alguns solitaris s’abstreuen amb el mòbil o el Mac. Unes xicotes fan pinya i s’esbargeixen cantant “Gracias por venir”. En altres taules se senten converses de timbre utòpic. Ell: “Jo sóc molt de la Costa Est”. Ella: “Sí, però jo no m’hi aniria a viure”. Ell: “No? A Yale no hi aniries a estudiar?”. I si aquell noi en realitat li està proposant una altra cosa? I si quan diu Yale es refereix a un paradís on tu i jo seríem feliços però tu encara no ho saps? Qui sap. Per bé o per mal, la universitat és irreal i platònica: les aspiracions professionals i les hormonals s'han de gestionar al mateix temps en un lloc que no té res a veure amb la vida que vindrà després.

Miro el document que m'han lliurat. El "Suplement Europeu al Títol" m'informa que tinc una qualificació global de 2,2 en l'escala del 0 al 4. No sé com prendre-m'ho, però segurament és pel meu bé. El jove concentrat amb el mòbil el desa per embolicar-se pacientment un cigarret. Quan el té enllestit se'n va amb molta decisió com si tingués cita, o com si tingués el cap en una altra banda. Potser, més que els rètols neotrotskistes, s'ha deixat temptar per un, més pràctic i discret, que diu: "Spring party. 10 euros".