'Her': t'estimo, software

por JOAN PAU INAREJOS

Nota: 8

No diem res que no esbombi el tràiler i la promoció: el millor guió original dels Oscar és una història d’amor entre un home (Joaquin Phoenix) i el seu sistema operatiu (veu de Scarlett Johansson). Així de simple i de trencador. Així de reptador per al setè art.

Rere la càmera, un expert en somnis melancòlics de colors pastel, l’adaptador d’aquella trista fugida infantil que es deia ‘Allà on viuen els monstres’ (2009). Spike Jonze ens col·loca en un futur proper, en què tots anirem enganxats a unes orelleres que ens diran com es presenta el dia i què hem de sentir. He dit futur?

En aquest país de l’avenir, els solitaris estaran de sort: ja no hauran de trucar al telèfon de l’esperança per ser escoltats. Ja no hauran de contractar recursos humans de pagament si volen ser consolats. La intel·ligència artificial crearà els perfils que calgui. Hi haurà perfils personalitzats: la màquina et coneixerà més que ta mare –i no et donarà la tabarra.

Amb aquest plantejament brillant, Jonze es fica a la butxaca un públic que ja comença a percebre –per bé o per mal– la capacitat esparveradora de la tecnologia de crear una nova intimitat. Un espai singularitzat i a mida de cadascú, sense interferències humanes. Sense l’Altre. Sense cremar-se amb les guspires de l’infern de Sartre. Un lloc real? Tant li fa.

A més, ‘Her’ explica aquesta faula futurista amb una extrema delicadesa i suavitat, amb un disseny de producció que traspua bon gust a cada fotograma i amb aquesta fusió actor-personatge que el Cèsar de ‘Gladiator’ sempre eleva a la categoria de memorable. Com la recent i injustament oblidada ‘Robot and Frank’, la pel·lícula té el sa atreviment de mesclar gèneres tan aparentment allunyats com la ciència ficció i el drama-comèdia. Sense escarafalls, sense jugades amb efecte: tot discorre amb una agradable naturalitat d’estar per casa,  on hi caben moments antològics d'humor.

Però la càmera de Jonze no es deté en les flors i violes. ‘Her’ aborda la incapacitat d’afrontar relacions humanes (la mirada de Rooney Mara, tan reveladora), i parla de la línia tan fina que separa l’amor platònic de l’egocentrisme, si no directament l’onanisme (els nous Narcisos es contemplen a la pantalla de l'Iphone). Proposa una superba metàfora sobre el costat femení que habita dins els homes a parer de certs psicòlegs i filòsofs (Jung en deia l’anima, correlat de l’animus o nucli masculí de la dona).

I encara més: Jonze es pregunta sense embuts, com l’’Artificial Intelligence’ de Kubrick-Spielberg, si les personalitats virtuals poden tenir també una ànima, al cap i a la fi. Un programari immaterial que es fa preguntes i que ho vol “absorbir tot” (!) ens interpel·la novament sobre els confins metafísics del lliure arbitri, de la mateixa manera que ho feien abans els robots i els autòmats metàl·lics del cinema. Fins i tot s'esbossa una certa mística wi-fi...

Moltes lectures possibles conflueixen en aquesta love story tan desafiadora i contemporània –res tan contemporani com el futur que tem o s’imagina una societat–, on el protagonista, per acabar d’arrodonir el joc de paradoxes, treballa com a redactor de sentiments autèntics a domicili (dissenya cartes a mà, un luxe vintage!).

Conceptualment potser és el més suggestiu i original que ha produït Hollywood en molt de temps. La seva frescor, per buscar una comparació, recorda les innovacions narratives de Pixar (Wall-E i companyia). Tanmateix, sembla que 'Her' també pretén emocionar, i això sempre és una fita més difícil. En aquest intent, segons la modesta opinió del bloguer que us escriu, la faula de Jonze no passa de ser el millor fons d'escriptori: preciós en la superfície, pletòric en els detalls. Impossible de traspassar. Difícil de creure.

‘HER’, DE SPIKE JONZE
LA PEL·LÍCULA AL MILLOR WEB DE CINEMA: LABUTACA