per JOAN PAU INAREJOS
Nota: 7
‘La grande bellezza’ arrenca amb una escena desconcertant: una multitud es posa a ballar entregadament el Far l’amore de Raffaella Carrà remesclat per Bob Sinclair. Manera curiosa de començar una pel·lícula sobre la decadència exquisida de Roma i dels romans.
Després d’aquest pròleg txumba-txumba, meravellosament grotesc i ben filmat, Paolo Sorrentino ens fa conèixer Jep Gambardella, un periodista carregat d’anys que es mira la seva ciutat amb estupefacció. Aquí no hi ha Anita Ekberg xipollejant a la Fontana di Trevi, però el resultat, tal com s'ha dit, és el més semblant a una versió onírica i en color de La dolce vita.
Color i llum. Llum mediterrània i dels neons nocturns. La plàstica de Sorrentino enlluerna, igual que aquesta Roma hiperbarroca i curulla de moments de realisme màgic. Les vistes al pati d'un col·legi de monges propicien un instant misteriosament poètic. El mar apareix de cop i volta al sostre de l'habitació, portant antics records, i la trobada d'una beata i un estol de flamencs al terrat (!) desafia la capacitat de l'espectador per discernir el sublim i el ridícul. 'La grande bellezza' es mou permanentment en aquesta perillosa ambigüitat.
No cal dir que la Città Eterna, amb el seu declivi físic, brinda a Sorrentino la metàfora perfecta per fer inventari de la ruïna moral i vital dels seus habitants, i per extensió de la vella i burgesa Europa (per si en queda cap dubte, hi ha un moment en què Gambardella contempla el Costa Concordia bolcat a les aigües del Tirrè, aquesta persistent icona del naufragi convertida en reclam turístic).
Amb fredor distesa, amb una amargor palmària i un punt cítric d'ironia, l'autor fa desfilar davant la càmera els variats especímens d'aquesta fauna romana podrida de diners. Hi ha un jove avantguardista que es pinta de roig i es despulla davant de sa mare. Hi ha una escriptora que necessita menysprear en veu alta la vida dels seus interlocutors. Hi ha una nena que fa action painting mentre el públic mira la seva expulsió de ràbia com si fos un animal de circ. Hi ha una aristòcrata arruïnada que escolta les seves pròpies penúries a l'audioguia d'un museu...
Parsimoniós i grandiloqüent, de to profundament desesperançat, el director compta amb la garantia telegènica de Roma i amb el somriure sardònic de l'actor Toni Servillo, que sempre eleva la pel·lícula gairebé sense badar boca. Fora d'això, i sense discutir-ne la perfecció visual, fa l'efecte que el cineasta napolità exagera i dilata excessivament el seu plany decadentista —els crèdits finals no són aptes per a impacients—. Tampoc acabem d'entendre, i que ens perdonin els gurus de Cannes, per què transita del realisme urbà a les caricatures de terror sense encomanar-se a ningú —aquesta beata amb més arrugues que Matusalem necessita una aparició urgent a 'Scarie movie'—. Rere l'esplèndida carcassa hi ha poca entranya. Un glop de dry Martini sense alegria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada