Cap a les tres de la tarda, la Gran Via era desèrtica. Podria ser el començament d’un relat de ciència-ficció, i de fet, l’absència total de cotxes feia recordar inevitablement alguns fotogrames de pel·lícules postapocalíptiques. La font monumental de Plaça Espanya marcava el punt de fuga d’aquesta perspectiva tan inusual. Caminar per la carretera, més encara per una via de tanta magnitud, provoca una sensació ambigua de perill i llibertat. Una vaga fantasia anarquista: la gent prenent els carrers. Sense sorolls ni tubs d’escapament.
La bateria de comerços tancats alimentava la sensació d’estranyesa. La ciutat semblava momentàniament suspesa: uns éssers grocs i vermells l’envaïen a pas calmat. Només un basar xinès trencava el paisatge inert, amb un assortiment oportunista i profús d’estelades i refrescos. L’imperi groc sempre hi és quan el necessitem (especialment en dies festius).
En arribar a la plaça, la calor imposava la seva llei, més implacable que cap Constitució, i els dolls de la font feien venir uns primitius desitjos d’aigua. Aprofitant el clima d'al·legalitat, la gent va començar a ocupar la gespa de la rotonda. Alguns s’asseien en rotllana i plantaven la bandera com si assagessin una experiència de bivac urbà. Certes senyores grans donaven ús a unes pragmàtiques cadiretes plegables, i contemplaven l'escena com els directors durant els rodatges. Un grup aparentment molt ben organitzat va començar a grimpar per la font de Jujol amb el propòsit de desplegar una enorme estelada. Ho van aconseguir (aplaudiments), però, poc després, el pes de l’aigua va fer despenjar l’ensenya i en alguns esguards va aflorar l’ancestral pessimisme català, ara tapat per la gimnàstica de masses i el triomfalisme post-Guardiola. L'Ai, ai, ai. El Vols dir. L'Això no anirà bé.
Groc i vermell. Groc o vermell. Un home molt suat es posava impacientment la samarreta davant la silueta de Montserrat de la parada de ferrocarrils. Alguns manifestants arribaven disposats a desafiar les normes, com els que lluïen la senyera de la segona equipació del Barça, enutjosament inclassificables. La Qatar Foundation convivia amb el Che Guevara en una coalició de símbols atzarosa i multidinària. La bandera escocesa onejava amb la seva X –de moment indesxifrable–, mentre a poc a poc la V provava d’agafar la seva forma victoriosa. Des de les suites l’hotel Plaza alguns es miraven amb curiositat aquesta Barcelona convertida en Varcelona amb permís de Fabra.
Si hi ha una cosa clara en aquests merders de gran format és que els voluntaris tenen respostes per a tot. Quan van aparèixer dos passavolants vestits de paisà, sense adequar-se a cap dels dos uniformes oficials, van ser educadament traslladats als marges de la manifestació. “Vosaltres sou el marc de la senyera”, va ser l’original argumentació. "El marc". Encara tenia prou dignitat: seria pitjor ser un paspartú o un peu de foto. A la factoria Forcadell no se li escapa cap detall.
A punt d’acomplir-se el minut màgic de les 17.14h, les cantarelles i els nervis anaven en augment. Pancartes i banderes tremolaven, unes sostingudes sobre bastons de senderisme del Decathlon i d'altres sobre pals de color rosa de Hello Kitty (ho juro). Un senyor de cabells blancs proferia un pujolià “Voleu fer el favor??” per arrossegar el seu grup indolent cap al tram que els corresponia. Amb el fantasma de l’exmolt Honorable planant sobre la multitud, un grup de dones quarantines improvisava un “Pujol, ladrón / torna els calerons”, sobrades de desvergonyiment bilingüe i una actitud inconfusible de comiat de solteres.
Una ansietat existencial s’apoderava dels sectors més patidors de la nació, que temien no completar la senyera humana (“Falten grocs!! Aquí falten grocs!!”, goles al límit de la implosió), mentre els nens petits ballaven al ritme d’una veu adolescent i melindrosa que versionava País petit de Lluís Llach amb ànima de Disney Channel. Duien l’estelada lligada al coll com una capa, igual que fèiem els divendres amb la bata de l’escola i una semblant il·lusió difusa d’alliberament.
El psiquiatre Rafael Tabarés diu que hem entrat en una societat de ciutadans-plusmarquistes, entestats a fer rècords que s’acaben confonent amb els objectius. Potser per això, un cop superat l'instant del Tricentenari, com la fletxa encesa d'Antonio Rebollo del 92, la gent es va començar a dispersar, amb la sensació de la feina feta. La independència no s'havia aconseguit, però el missatge bicolor ja s'havia enviat a Google Maps. En certa manera és com si els aficionats marxessin de l'estadi després de fer el mosaic, sense esperar-se a saber qui guanyarà i, per un moment, fins i tot sense importar-los gaire.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada