Dies puríssims

Joan Pau Inarejos

Surto al balcó. Els gegants vénen pel meu carrer. Fan una ballaruga solitària, com si escalfessin a la banda abans de la gran actuació. Les gralles amb prou feines es deixen sentir, mentre els hits de la música llatina sonen a tota castanya des d’unes atraccions infantils. La superposició de bandes sonores fa que els gegants Baldiri, Ramona i Ramonet dansin aparentment al ritme de Marc Anthony. Si avui és dissabte, això és Sant Boi i ha començat la Fira de la Puríssima.

Per a nosaltres els habitants d'aquesta vila, el pont de la Constitució és una combinació dadaista d’animals, cotxes d’ocasió, espiritisme hippie i lírica nadalenca. Ho sabem i ens encanta. Aquest caos semàntic és una fantàstica excusa per passar fred multitudinàriament. Excita els nostres impulsos celebratius més primaris. En el fons estem desitjant que ens brindin un pretext per sortir tots junts i donar-nos caliu com els eriçons de Schopenhauer (sense punxar-nos).

A mig matí el sol desfà una mica l’ambient gèlid i un cantaor local, a punt per actuar, dóna la benvinguda al calorsito. A la plaça de l’ajuntament, un tal Don Bozinón interpreta tonades populars amb un increïble multiinstrument de vent que, vist de lluny, sembla un equip de submarinisme ideat per Juli Verne. Arriba el torn de l’himne del Barça i la gent aplaudeix: es confirma que els nens catalans ja neixen sabent que tot el camp és un clam. (Només el fum-fum-fum té més universalitat que la melodia blaugrana, i encara no hem escatit d’on surt aquest fum sospitós del 25 de desembre: un incendi? una xemenia? una burilla mal apagada?).

“El nen Jesús viu aquí”. Una mare instrueix el seu fill al davant del pessebre monumental de la plaça. Encara no saben que l’endemà algun espavilat robarà la figura i deixarà Josep i Maria amb cara de circumstàncies. Un dia caldrà investigar a on van a parar tots aquests messies manllevats amb reincidència com si fossin de coure. Per interpretar l’escenografia del pessebre, alguns progenitors abusen clarament del polisíndeton, aquesta figura retòrica que consisteix a encavalcar conjuncions (“mira, Paula, un pastor; i una mula; i un rei; i un…”. Se suposa que el concepte general és més difícil d’explicar). Una parella de trenta-i-tants es fa una selfie amb la família de Natzaret com si haguessin vist a Bruno Mars.

La crisi suscita, encara, més ganes de passejar que de gastar. La regidora del ram intenta quantificar aquest moment econòmicament esotèric: “Quan pregunto als comerciants, tothom em diu bé però ningú em diu molt bé. Però també és veritat que ningú em diu malament”. Els firaires se les empesquen totes per conjurar la temible plaga dels consumidors apàtics. No només el preu, sinó descripcions qualitatives (“Chalecos guapicos. 18 €. Faldas ultrabonitas. 25,95 €). Sense oblidar els traficants de la cosa política, com un àgil predicador de Podem/Podemos que demana signatures per a la causa, “i si no, no us queixeu si us abaixen el salari base”. Subtilíssim.

Cau la tarda i la gent s’amuntega en una parada de figuretes nadalenques. Una dona assenyala uns egipcis i pregunta “a cuánto valen los romanos” (un error civilitzatori que es disculpa: ben mirat, els faraons són un exotisme dels pessebristes ultraminuciosos que no en tenen prou amb Betlem i també volen il·lustrar la fugida al país de les piràmides). Un home amb cara d’atabalat parla amb el seu fill: “molt bé, Arnau, ara sobretot ens hem de recordar de les mides, recorda’t de les mides de les figures”, ignorant que els nens i els pessebres no observen ni observaran mai les lleis renaixentistes de la proporció i la perspectiva.

Passen les hores i els termòmetres comencen a baixar a nivells clarament antisocials. Ben entrat el vespre, ja només queden els romàntics del llúpol xarrupant els últims glops a la fira de la cervesa artesanal. Repartits en taules a les fosques, tan sols els il·lumina l’esplendor barroca de l’església de Sant Baldiri. En aquest instant el nom de la Puríssima sembla més ben triat que mai, amb un cel net i color lapislàtzuli que s'apaga, evocador de les immaculades claríssimes de Velázquez i Zurbarán. La fullaraca desordenada de la tardor comença a esvair-se. També l'hivern assaja vacil·lant, a l'espera de la seva gran actuació.