per JOAN PAU INAREJOS
Nota: 3
És curiós. Quan el cinema té més i millors recursos per recrear les històries bíbliques, resulta que en surten productes sense ànima, i en el millor dels casos amb una ànima confusa i tèrbola. Ara que per fi podem obrir el Mar Roig amb tecnologia digital i tot luxe de detalls, no hi ha Charlton Heston per contemplar-ho.
No és que trobem a faltar l’home del rifle i els decorats faraònics de Cecile B. DeMille. O potser sí. Perquè la sumptuositat encarcarada dels anys cinquanta almenys creia en si mateixa. Igual que la versió airosa i musical dels feliços noranta, quan la factoria de Spielberg (‘El Príncep d’Egipte’) ens va deixar una de les millors pel·lícules d’animació tradicional que es recorden.
El problema del Moisès de Ridley Scott no són les seves mancances tècniques, que no en té, ni un protagonista tan solvent com Christian Bale: és la seva inquietant absència de discurs. Milers de cavalls galopen sense direcció, i una sensació de mandra autoral n'impregna cadascun dels fotogrames. En lloc d’obrir les aigües, Scott ens deixa eixuts del més mínim sentiment o espiritualitat. I avorreix.
En la seva ànemia emocional, ‘Exodus’ tampoc acaba de trobar el to meteorològic, i tempteja una fosca conjunció entre el pèplum solar –ai, la llum de ‘Gladiator’- i les batalles medievals de sang i cara bruta. No hi ajuda gens que figures com Ben Kingsley i John Turturro o Sigourney Weaver s’hi passegin amb papers indefinits, clamorosament poc aprofitats i mal construïts. Joel Edgerton o María Valverde directament no se sap què hi fan.
Hem sentenciat que ‘Exodus’ no té discurs, però això, com sempre, és una veritat a mitges. Seguint l’estel·la del ‘Noè’ de Darren Aronofsky, Scott desafia el relat bíblic amb una mena de Cara B sobre el fonamentalisme religiós. Si el patriarca del Gènesi semblava un visionari foll en les faccions de Russell Crowe, el Moisès interpretat per Christian Bale és un guerrer lliurat a unes forces estranyes que no coneix ni controla –la personificació de Déu té un punt terrorífic i psicologista-. De fet, la pel·lícula no conté cap miracle explícit i tot es pot interpretar com una pura quimera gihadista. Si es tractava d'això, no calien tants diners, tanta promoció i tantes falses expectatives de tornar a la Terra Promesa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada