Amic que ja no em recordes

Joan Pau Inarejos

No: no tens cap atac d’amnèsia, ni et corca cap malaltia de nom alemany. N’hi ha hagut prou amb el pas del temps perquè senzillament, inevitablement, no em recordis. No en tens cap culpa. Tu ja no necessites el meu nom propi en el currículum vital, però jo, durant un temps, passejava el teu amb triomfalisme infantil. El meu amic.

Sé que t’agradava ‘Give it up’, i t’emprenyaves si no la posaven a la discoteca de la casa de colònies –ara que hi penso, un lloc ben ambigu: discoteca amb professors, quan encara no teníem edat per sortir de nit–. Sé que t’agradava el bàsquet i que et negaves a participar de l'absolutisme futbolístic a l’hora del pati. Els que no jugàvem a l'esport rei (o a cap, en el meu cas) érem integrants d'un corrent minoritari condemnats a entrendre’ns.

Tu ja no em recordes, però jo tinc ben present la teva silueta llargaruda, com una referència infal·lible enmig del caos de l’esbarjo, o en el moment hipercompetitiu de fer això que en dèiem una fila índia (i ara em ve a la memòria que els agosarats que no seguien les normes eren estigmatitzats com a colons, per acabar d’arrodonir l’al·legoria indigenista). Recordo que ta mare i tu éreu pastats, i em sembla que jo li queia bé, a les mares els agrada que els amics dels fills siguin nyicris estudiosos i previsibles sense vel·leïtats violentes.

Eres alt, però no gaire fort, i ja se sap que els dèbils tendim a desenvolupar una moral compassiva. Les baralles i els duels prepúbers no eren per a nosaltres. Recollíem boles de paper de plata quan ningú no ho volia fer. Fins i tot, contravenint el purisme de les germandats masculines, acceptàvem noies en el nostre cercle, amb interessos més o menys amicals, amb fantasies més o menys compartides. Espero que no recordis, sisplau, aquella cosa vergonyant que vam anomenar El Club de la Risa, vagament inspirada en les colles pessigolles dels dibuixos animats

Avui et veig a Facebook compartint vida amb gent molt gran i estranya, com si t’haguessis escapat del teu lloc natural que és aquell lapse juganer entre els meus set i dotze anys. Tu ja no et recordes de mi, esclar, però jo retinc a la memòria, com un dolor prematur o un ritu d’iniciació, el moment en què ens van separar de classe i tu vas passar a aquell col·lectiu innominable, que tan menyspreàvem, catalogat amb la segona lletra de l'alfabet. A certes edats, A o B implica tanta distància dramàtica i patriòtica com dos països en l’etapa adulta. Ser del B era una baixesa que mai ens succeiria a nosaltres.

Després, les velocitats hormonals i la meva incorregible mania de no cuidar les amistats van fer la resta. No ens hem vist més, i si ens hem vist no ens hem saludat, i si ens hem saludat un dels dos no queia en qui era l’altre, o no el reconeixia de lluny. Avui ens sentiríem com dos paios extravagants si intentéssim reconstruir els nostres antics i fortuïts lligams escolars. Per això, perquè no vull trencar el vidre analògic de la meva infantesa, t’he visitat uns instants amb el ratolí, he posat els dits sobre el teclat i he decidit no dir-te res.