'Calvary': sant Brendan Gleeson

per JOAN PAU INAREJOS

Nota: 7,5

Els germans McDonagh han demostrat amb escreix que són uns monstres fílmics, cineastes capaços de construir un món propi, meravellosament sarcàstic i pervers, magistralment manufacturat, amb regust de fusta, wkisky i taberna irlandesa. Amb ressons criminals, religiosos, amb ecos de cinema negre i de western. I amb actors fetitxe tan grans, física i artísticament, com el gran, gran, Brendan Gleeson.

El grassó dublinès, que ja ens va atrapar a ‘Amagats a Bruges’ (2008, Martin McDonagh) i ens va conquerir definitivament en la genial ‘L’irlandès’ (2011, John Michael McDonagh), torna a ser el còmplice perfecte d’aquest parell de provocadors nats, ara més tenebrosos i metafísics que mai. És cert, a Bruges ja meditaven sobre l’infern davant els quadres d’El Bosch, i a ‘Seven Psychopaths’ (2012, Martin McDonagh) la mort apareix en tètriques i obsessives envestides d’humor negre.

Però ‘Calvary’ és, ara per ara, l’obra macdonaghiana que mira més i més seriosament el tràngol mortuori, especialment les seves derivades morals: expiació, càstig, homicidi. Acompanyat d'una poblada barba pèl-roja, Gleeson se’ns presenta com un afable capellà rural, íntimament corcat pels dubtes, que es veu de la nit al dia involucrat en una cruïlla criminal de la qual no se’n poden desvelar gaires detalls (això sí, només cal esperar al minut u de la pel·lícula).

Amb l’onatge de les costes irlandeses com a tràgic i permanent teló de fons, John Michael McDonagh va teixint el seu particular sentit de l’humor, sorneguer i de marxa lenta, alhora que ens torna a obsequiar amb la seva fotografia esplèndida, la seva posada en escena perfecta com l’acer. Genial l’amic Gleeson, capaç de contenir-se admirablement després del personatge sapastre de ‘L’irlandès’, i senzillament sensacional el ventall de secundaris, tota una fauna de fel·ligresos oberts en canal amb les seves misèries i excentricitats, sense ni un bri d’idealització rústica o bucòlica.

En aquest llogaret nòrdic no hi ha lloc per a la pau divina: l’ombra de la pederàstia a l’església catòlica hi apareix des de bon començament com un esput negre, i de fet ‘Calvary’ es pot considerar una de les obres més profundes i complexes sobre aquesta xacra, autèntic escàndol nacional en terres gaèliques, fins i tot quan el director empra el to més aparentment irreverent i corrosiu. Tampoc, val a dir-ho, se salven de la crema els pecats de l’individualisme modern i del capitalisme de casino (antològic el pla del sacerdot triangulat sota un entrecuix pixaner).

Mossèn James, monumental i curull d’humanitat, passa per aquesta pel·lícula com un ésser condemnat a la solitud -el temple cremat n’és una metàfora punyent-, i fins i tot el podríem veure com una mena de màrtir accidental de la societat contemporània, amb els seus delictes i faltes pendents de redimir. Un personatge, en tot cas, com una casa de pagès, digne de les grans novel·les malgrat la seva extrema parquedat de paraules, pare espiritual i alhora pare carnal –magnífica, melangiosa Kelly Reilly–, home en retirada que passeja la seva mirada compassiva i agnòstica entre un món de mediocres i psicòpates. “Si Déu no t’entén, ningú no podrà”, diu el sofrent confessor. La fosca antiparàbola moral de McDonagh potser no queda tan rodona i desimbolta com ‘L’irlandès’, però el cel i la terra són plens de la glòria de Brendan Gleeson.

‘Calvary’, de John Michael McDonagh

Més informació i crítiques de la pel·lícula a FILM AFFINITY