Ciutat de titoles

Joan Pau Inarejos

Joan de Sagarra (La Vanguardia, 6/6/2013) es confessa impressionat pel gran pal amb la senyera que presideix la nova entrada del mercat del Born. Certament, no és un gruix menor, i els seus 17,14 metres (en honor a 1714) no deixen d'evocar aquella gegantina bandera espanyola que José María Aznar es va fer posar a la plaça de Colón de Madrid. No farem l'acudit fàcil de qui la té més grossa. Avui no parlarem de política sinó d'art. Del noble art dels titolaires.

Segons Sagarra, a finals del segle XIX va existir a Barcelona una lògia maçònica obsedida en l'erecció de grans monuments verticals. Si la tradició manava seny i proporció mediterrània, aquests arquitectes es van deixar portar per l'excitació d'una nit republicana d'estiu i van convertir Colom, Verdaguer o Clavé en habitants de llargues i enfilades talaies. Titolaires és el nom que els adjudica l'articulista, sense que aquest humil bloguer estigui en condicions d'escatir si és una broma o una referència històrica exacta.

El cas és que, un segle i mig després, Barcelona no s'entendria sense les seves titoles. El Cap i Casal ha produït una sèrie de prominències esveltes que en alguns casos acusen perfils fàl·lics evidents -la Torre Agbar- i en d'altres, com la Sagrada Família, són clares representacions de la matèria orgànica elevant-se sobre si mateixa. No oblidem que la basílica gaudiniana s'emmiralla en Montserrat, on una de les cimes emblemàtiques tampoc s'escapa de la llegenda genital (el Cavall Bernat o Carall Trempat).

La Torre de Collserola, l'antena de comunicacions de Montjuïc, la Dona i ocell o l'hotel Vela han abundat en aquesta definició de Barcelona com a gran bosc de monòlits. Foster, Calatrava, Miró o Bofill han estat els nous titolaires que han completat l'elevada vocació testosterònica i sobrehormonada de la ciutat. Fet i fet, només ens faltarà un Obèlix colossal sostenint un menhir a les portes de la futura ambaixada francesa. Aleshores sí que podran dir: estan bojos, aquests catalans.