Verema financera

Joan Pau Inarejos

Aquesta verema s’ha emportat un dels raïms més emblemàtics del nostre país. No ha calgut esperar a les campanades: les sis baies turgents de Caixa Penedès han estat engolides en un cap de setmana de tardor, sense fred ni calor, i sense que ningú s’hagi ennuegat amb les llavors. Com les corones del déu Bacus, el simpàtic pictograma havia posat el serrell a centenars de rètols i cornises amb el seu homenatge a l’opulència vinatera, fins que la professionalitat protestant del Sabadell Atlántico ha vingut a pintar de blau els seus dominis.

No ha estat l’únic: la mà que sostenia una mata de Caixa Laietana també ha vist com els nous vents bancaris li arrencaven la collita de soca-rel. En aquest cas, doblement humiliant, perquè els colors vencedors tenen la impertinència llampant de Bankia. Potser és un dels efectes més innocus de la crisi, segurament el més frívol, però estem assistint a la desaparició de tota una tirallonga de símbols del paisatge urbà, i tal vegada les noves decisions estètiques no són tan innocents com sembla.

Al capdavall, s’ha esfumat qualsevol rastre de referències tel·lúriques i culturals. La silueta de Montserrat de Caixa Manresa, les antigues quatre barres de Caixa Catalunya, el raïm agromonetari del Penedès… Cap d’ells ha resistit l’embat asèptic i globalitzador del capitalisme post-Lehman Brothers, i els intents modernitzadors d’Unnim o CX han arribat tard a la cita amb la Història (i amb el Banc d’Espanya). Per bé o per mal, ara ens assemblem menys a nosaltres mateixos, i totes aquelles al·legories de l’antic estalvi semblen extretes d’algun bagul empolsegat de la Renaixença. Totes? No. Una estrella resisteix ara i sempre a l’invasor. L’estrella blava i mironiana de la Diagonal. La que regeix el cel de Catalunya fins que l’estelada no digui el contrari.