Menstruació

Joan Pau Inarejos

Per què les compreses dels anuncis es mullen amb un líquid de color blau? L’amic Josep Maria Baster suggereix una resposta: és una al·lusió a la sang reial. Lluny d’ocultar o suavitzar la realitat menstrual, aquesta apareixeria embolcallada amb el discret encant de l’aristocràcia. Una mena de feminisme encobert.

És cert que el fenomen afecta diferents sectors de població: els fluids urinaris dels nadons i les persones grans també són objecte d’aquesta pigmentació. Però el falsejament de la regla és el que més enrabia. Toca fibres sensibles. Converteix el fet ginecològic en un assumpte químic, de laboratori. La matriactivista (sic) Jesusa Ricoy es pregunta si podem parlar de dones alliberades mentre hi hagi aquesta pertinaç praxi publicitària. Aquesta flagrant censura del vermell.

En els baixos fons del masclisme encara circula la malfiança sobre la criatura que sagna cada mes sense morir –rialleta tavernària- i a la vegada, aquesta roja tenacitat del periòdu, com en deien les àvies, continua sent un dels principals càrrecs que presenta el col·lectiu femení contra l’ordenament biològic del cosmos. A nosaltres ens toca el pitjor. Menstruar, parir. I tanmateix tots sou fills del tabú de la sang.

Reivindicar la menstruació és un assumpte summament relliscós, i quan la publicitat ho ha intentat, ha tingut un ressò de befa. Dos exemples: “M’agrada ser dona” (visca el reduccionisme fisiològic!) o “Sóc la teva menstruació”, una antipàtica visitant que reforça encara més la sensació de malson periòdic. I a sobre, vinguda de fora com un àlien.

Al final, els anuncis d’higiene íntima sempre acaben desguassant amb aquest líquid de color blau o amb altres formes més o menys asèptiques, més o menys juvenils, de no dir les coses pel seu nom. La revolució només pot venir d'un gest sobtat i radical. Una empastifada sanguinolenta de la pantalla.